Administrar

Entre Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca, circulen informacions diverses que poden ajudar a incidir, d'alguna manera, en l'enfortiment de la societat civil arreu dels Països Catalans. M'agradaria fer-hi algunes passes amb aquest blog A càrrec de: www.cecili.cat

Acomiadaments laborals més barats!

evamarilen | 24 Maig, 2006 18:52 | latafanera.cat facebook.com google.com

Dia 9 de maig de 2006 es va signar a Madrid, al palau de la Moncloa, l’anomenada “Reforma Laboral”, per part dels representants patronals i dels sindicats UGT i CCOO, a instàncies del Govern espanyol.

És cert que aquesta nova Reforma Laboral pactada conté algunes millores:
l’extensió del subsidi d’atur als majors de 45 anys sense càrregues familiars, la pujada de prestacions del Fons de Garantia Salarial, o l’increment de partides en matèria d’inspecció i Servei Públic d’Ocupació.

Però són avanços totalment insuficients per aturar la precarietat, es tornen no res al costat del seu veritable objectiu final: l’abaratiment general de l’acomiadament.

En la perspectiva de la pràctica democràtica més genuïna, s'ha de denunciar, a més, que aquest pacte ha estat ordit sense informar, ni de bon tros consultar, a ningú, ni tan sols als propis afiliats dels sindicats signants.

Pel que fa a polítiques d'esquerra, resulta inadmissible que en un any de beneficis empresarials que superen la mitjana del 20%, s’injecti a les patronals una altra gran dosi de doblers públics, en forma de bonificacions i subvencions; sense cap compromís ni obligació que posi límit a possibles abusos, il•legalitats, i pràctiques d’explotació rebutjables.

El que es veu més greu, entre d’altres mesures de caràcter general, és que s’hagi obert de pint en ample la porta a l’abaratiment per als empresaris del cost de les indemnitzacions en cas d’acomiadament improcedent, que sol ser gairebé sempre.

A pesar dels esforços de les parts signants d’aquest pacte, i de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, ja s’han deixat sentir moltes veus crítiques, des de l’esquerra sindical i des dels sectors alternatius.
Es posa l’accent en l’extensió general de la precarietat laboral i social entre sectors cada vegada més importants de la gent treballadora, i la valoració que aquesta Reforma, lluny d’aportar cap solució, es converteix en part del problema com a eina de sotmetiment.

Per a sindicats com la CGT-Balears, aquesta operació de propaganda desenvolupada al voltant d’aquest acord, que crea una cortina de fum sobre el vertader objectiu d’aquesta Reforma, “és el resultat lògic de dècades de pau social enganyosa, negociada en cercles de poder on, amb la complicitat de la burocràcia sindical majoritària, s’ha anat despullant els treballadors de la seva condició de subjectes socials portadors de drets i, contra la necessària justícia distributiva, se’ls ha convertit, cada vegada més, en simples objectes d’explotació”.

La defensa dels drets laborals i socials de treballadores i treballadors passa, avui, per denunciar públicament el paper d’aquesta Reforma Laboral, i de coordinar esforços perquè aquesta denúncia sigui el més ampla i eficaç possible arreu dels Països Catalans.

Per aquest motiu, es convoca una reunió d’entitats sindicals i socials que s’oposen a l’esmentada reforma.

A la seu del sindicat CGT-Balears de Son Rapinya, es reuneixen membres de la CNT, de Corriente Roja, d’ERC, de les JERC, del Sindicat de Tècnics i de l’STEI-i per posar en comú iniciatives orientades a l’organització d’actes públics on s’expliqui i sìmpulsi el rebuig d’una reforma laboral que es valora com a molt negativa per a les treballadores i treballadors de les Illes Balears i Pitiüses, i del conjunt dels Països Catalans.

Es tracta de la primera d’una sèrie de reunions que es plantegen, juntament amb l’elaboració d’un Manifest conjunt i la convocatòria d’una concentració cívica de rebuig a la reforma labora pactada.

S’hi comenta la desfeta sindical que a l’actualitat s’està produint a les Illes i l’escassa incidència dels sindicats majoritaris en la crítica al model laboral que s’hi està imposant.
Hom considera que s’ha de continuar enfortint la societat civil illenca, mitjançant iniciatives que tendeixin a procurar-hi espais de trobada que resultin realment engrescadors.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana-Illes Balears i Pitiüses

El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (IV)

evamarilen | 24 Maig, 2006 09:08 | latafanera.cat facebook.com google.com

Des del primer moment que vaig començar a llegir el llibre ’El Déu possible’ del professor emèrit de teologia Sebastià Mesquida, publicat recentment per Lleonard Muntaner. Editor, ja em vengué al cap directament una de les reflexions que m’agradaria compartir amb vosaltres.

No són pocs els exemples que fan veure clarament que literatura i teologia, molt sovint, es donen la mà en la recerca o el tractament d'allò que en podem dir la religiositat.

Aleshores jo recordava, així, sense pensar-hi gaire, l'obra d’un dels escriptors peruans de gran renom, José María Arguedas (1911-1969), per a qui la religiositat arriba a transformar-se pràcticament i concretament en una potència política i social que anima la resistència popular indígena a les regions andines més recòndites del planeta.

A la novel•la que publica l’any 1964, Todas las sangres, l’autor hi descobreix el “Déu dels pobres” ben present al si de la comunitat indígena andina. Concretament en el cant d'una dona marginalitzada que té fama i aparença de bruixa.
Per a aquesta indígena quítxua, Déu esdevé aquell ser que es dedica a 'consolar el trist, a fer pensar l'alegre, a netejar la sang de qualsevol brutor'.
Aquest Déu seria per a ella el Déu vertader, oposat al Déu de l'església catòlica que es mostra i apareix més tost com l'ídol dels blancs, dels rics, dels espanyols, dels rics, dels poderosos.
Per això mateix, en un moment donat de la seva narració, el novel•lista peruà posa en boca d’aquella dona indígena una de les expressions que, al llarg de la història més recent de la teologia, resulta de les més punyents: "Dios de los señores no es igual. Hace sufrir sin consuelo”.

No és per casualitat que teòlegs de l'alliberament, com el també peruà Gustavo Gutiérrez, hagin escollit precisament aquest passatge de la literatura peruana, de la novel•lística peruana, Todas las sangres, per introduir-hi la seva obra fonamental sobre Teologia de l'Alliberament.

Els qui hem tengut la gran sort de romandre al seu costat, donant-li ple suport i fent-ne pràctiques, sabem molt bé fins a quin punt esdevé significativa i rellevant aquesta anàlisi de la religiositat popular llatinoamericana!
Hom hi pot posar totes les pegues que s’hi vulguin; la pot combatre de mil i una maneres (com ja va fer el papa actual quan s’exercia com a responsable de la doctrina de la fe) o defensar-la aferrissadament; la pot posar pels núvols de la transcendència més elevada o rebaixar-la al nivell més baix del menyspreu més groller.
El fet és, emperò, que des de fa dècades la Teologia de l’Alliberament esdevé una reflexió i una praxi teològica que no solament fa trontollar determinats aspectes que han servit de fonament a la reflexió teològica tradicional més convencional, sinó que, sobretot, continua alimentant la vida i la praxi religiosa de milions de persones i milers de col•lectius humans arreu d’Amèrica Llatina i, en general, a l’hemisferi Sud.

En llegir el llibre de Sebastià Mesquida, ‘El Déu possible’, les preguntes més punyents que m’acuden al cap i al pensament tenen molt a veure, precisament, amb tots aquests assumptes que s’hi tracten: l’home (a la primera part), Déu com afirmació de l’home (a la segona part) i aquest Déu de la història (en aquesta tercera part del llibre).

Es tracta d’una reflexió teològica que, vulguem o no vulguem, està feta des d’Europa estant.
Aleshores hom pot demanar-se, de quin esser humà estam parlant? A l’afirmació de quin home coopera el Déu cristià? Quina és la història que roman afirmada pel Déu cristià?

Des d’una perspectiva teològica alliberadora, a l’hora de parlar i escriure sobre el ‘Déu possible’, íntimament lligat a l’esser humà i a la història, hom percep que –com l’existència de l’home i el decurs de la història- el Déu del Nord no s’acaba d’ajustar ben bé a les característiques pròpies del Déu del Sud!

Fins a quin punt, avui dia, la gent que segueix les passes de Jesús de Natzaret, -al cap i a la fi un palestí, un no-cristià que va més enllà de la seva condició originària d’home jueu- passa per alt els condicionants més rellevants que s’imposen a la humanitat, a la història, i, en conseqüència, a la relació d’aquestes amb Déu!

És el cas de l’existència de l’imperi (EEUU de Nordamèrica), posem per cas.
Les anàlisis més acurades fan veure clarament que l’alt i ofensiu nivell de riquesa opulenta que s’hi desplega se sosté damunt les espatlles, fortes i robustes però ja massa malmenades, de multituds milmilionàries d’essers humans.

Mentre l’imperi malgasta amb tudadisses opulentes, la major part de la humanitat es veu abocada a haver de malviure dins la més esgarrifosa de les misèries que mai no ha patit la humanitat al llarg de la història.
Tant pel que fa a la seva intensitat, com pel que fa referència a la seva quantitat tan elevada, com pel que comporta de component ètnic i racial.

Per mostra, només un botó:
les pasteres innombrables replenes d’essers humans, africans, negres, de l’hemisferi Sud, disposades diàriament a tocar mare a les costes del Nord, habitades majoritàriament per gent blanca, hores d’ara.

Seguint amb aquesta reflexió, hom pot demanar-se:
‘El Déu possible’, a quina banda del món se l’ha de situar:
On es va fent l’home i la història del Sud, o bé on es va desfent la història i l’home del Nord?

Em complau ben molt poder presentar en públic, juntament amb Jaume Santandreu, aquest llibre de Sebastià Mesquida i Sureda, que duu per títol ‘El Déu possible’. Ho feim dimarts, dia 6 de juny, al Centre de Cultura de sa Nostra, a Palma, a les 20:00 hores.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca

Rebutjant l’estatutet de La Moncloa

evamarilen | 23 Maig, 2006 08:21 | latafanera.cat facebook.com google.com

L’únic partit d’àmbit nacional que tenim les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, no fa gaire que s’ha vist força enriquit i molt ben reforçat, per l’aportació que hi ha fet democràticament la militància de base.

S’hi ha produït un pronunciament clar i explícit, democràticament i massivament manifestat, a favor d’un rebuig clar i llampant de l’estatutet ‘cepillado’ a Madrid, per ordre de l’actual resident a Moncloa. El mateix que, en campanya electoral al Principat de Catalunya, havia tengut la barra d'amollar-n'hi una com aquesta: 'Aprobaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya'.
N'hi hagué qualcun que s'ho va voler creure! I així li ha anat.

S’hi ha dit que ja està bé.
Prou de pastelejar!
Anem al gra!
Deixem-nos anar d’històries i posem-nos a fer història! A fer país, a sembrar i escampar la llavor de la independència pertot arreu.
Com altres nacions europees que no l’eren, d’independents, i ara en aquest segle XXI ho són i ho seran.
Apuntem democràticament, acudint a les urnes, cap a la Constitució d’uns Països Catalans, lliures, sobirans i independents dins Europa. Sense cap casta de complex i amb la cara ben alta.
Rebutgem democràticament, acudint a les urnes, l’estatutet que ens volen encolomar des de Moncloa.

DIGUEM NO, VOTEM NO A L’ESTATUT!

Aquesta decisió, tan conseqüent i coherent amb allò que Esquerra ha mantengut durant tot el temps del procés, a l’exterior del partit ha creat molta de confusió i no pocs nervis onsevulla.

Ben nerviosa s'ha posat tota aquesta genteta que, de la defensa del NO en el referèndum s’atreveix a dir-ne ‘coincidència amb el PP’!

Coincidència, sí; però pels extrems oposats, clar!

A qualcú li ha vengut al cap que, a la dècada dels anys 70, a Palma, ja s’hi esgrimia aquest mateix argument per part del batle socialista que hi governava aleshores:
amb el més alt grau de cinisme polític que hom pugui imaginar-se, ficava dins del mateix sac representants del Partit Popular –llavors a l’oposició- i comunistes d’una Associació de Veïnats que es mantenia crítica amb la seva gestió municipal...

És clar que hi havia coincidència en la postura crítica negativa cap al senyor batle socialista.
Però pels extrems oposats: allò que el PP ho trobava massa, l’associació de veïnats ho trobava massa poc. Per això tots dos hi deien NO. Uns s’hi oposaven per considerar-ho excessiu, d’altres s’hi oposaven per valorar-ho com a insuficient.

Totes dues bandes s’hi oposaven, certament, però per motius força distints!

És ben curiós observar que, per a aquests mateixos sectors socialistes, aquesta crítica no resulta gens ni mica aplicable quan els afecta directament: ni PP ni PSOE no tenen cap casta de rubor a l’hora de ficar-se, plegats, dins el mateix sac del SÍ a la constitució europea, posem per cas; o dins el mateix sac del SÍ a l’estatutet valencià, per exemple.
Més tost, bravegen d’anar-hi de bracet, i s'afanyen a posar-s'hi com a exemple de bon comportament democràtic!

¿Per quines cinc centes s’hi troben la mar de bé, així, i, a més a més, pretenen d’imposar-hi una valoració positiva, en aquest cas i no en l’altre?

Esquerra Republicana de Catalunya, l’únic partit d’àmbit nacional que tenim les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans, fa bé de continuar sent:

- l’únic partit polític que escolta i atén les bases fins a les darreres conseqüències;
- l’únic partit polític que, per coherència i no perquè hi governàs malament, ha estat expulsat del Govern de la Generalitat de Catalunya;
- l’únic partit polític que continua defensant l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya;
- l’únic partit polític que dóna suport explícit, fent-se present, a la Plataforma pel dret de decidir ‘Som una Nació’;
- l’únic partit polític que es mereix rebre i obtenir el suport més decidit de les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans;
- l'únic partit polític, en definitiva, que impulsa la consolidació d'uns Països Catalans lliures i sobirans dins Europa, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana – Illes Balears i Pitiüses

La força sempre emergent de la gent jove

evamarilen | 21 Maig, 2006 10:50 | latafanera.cat facebook.com google.com

Qui maneja els fils d'unes societats com les que anam construint en aquesta part del món que anomenam Europa no és precisament una gent que pugui dir-se jove.

L'antiga i vella Europa, tot i les passes que es proposa de fer cap a un futur distint i millor, continua romanent en mans de gent amb la mentalitat vella que comporta el fet de voler mantenir-hi les velles estructures d'uns estats que s'han muntat en base a la vella concepció del domini i la dominació per la força de les armes.

Les democràcies del segle XXI, si volen arribar a ser conseqüents algun dia amb els principis que les inspiren, no poden donar per més vàlids els resultats d'una confrontació bèl·lica que els resultats electorals aconseguits en una consulta popular, posem per cas.

Donar la passa definitiva que porti a assolir la construcció, diguem-li també definitiva, d'una Europa que esdevengui democràtica fins al moll dels ossos, no pot quedar en mans d'una gent que encara porta dins del cervell i dins del cor les imatges i els sentiments de l'Europa més rància.

Hi calen presències noves, de gent jove disposada a saltar aquests murs, fins i tot a enderrocar-los si fa falta, per la força que hi aporten les vies i les regles de joc democràticament fixades.


Grup animador de Joves de Mallorca per la Llengua
(Foto: Picalsud)

N'hi ha més d'un que, girant la ullada cap al referèndum d'independència que ha estat convocat a Montenegro per al dia 21 de maig de 2006, no pot estar-se d'establir-hi comparacions amb el referèndum convocat al Principat de Catalunya per al 18 de juny de 2006.

Lamentabilíssimament, emperò, s'ha de reconèixer que, ara per ara, hi ha massa diferències perquè puguin comparar-se l'un amb l'altre!

Mentre des de Montenegro estant s'apunta cap a la independència i la sobirania del territori dins una nova Europa que les hi reconegui plenament, des del Principat de Catalunya -gràcies a les forces polítiques que majoritàriament propugnen i defensen el SÍ-, s'apunta cap a la consolidació d'una pertinença a l'estat espanyol que consideren que ha de perdurar per a sempre. Si més no per unes dècades més.

Sortosament, emperò, la força sempre emergent de la gent jove que milita dins Esquerra Republicana de Catalunya, unida a la força sempre emergent d'altra gent jove que també es mou en altres àmbits polítics, socials o culturals permet besllumar a l'horitzó com a factibles altres realitats nacionals, també reconegudes algun dia dins l'Europa dels pobles i les nacions que la conformen.

Sortosament hom pot dir que a les Illes Balears i Pitiüses, la força sempre emergent de la gent jove també s'hi detecta ben viva: qui no s'ho acabi de creure, que s'acosti a l'oportunitat de constatar-ho:
durant els dos dies de l'Acampallengua 2006 a la vila mallorquina d'Esporles.

La força sempre emergent de la gent jove mallorquina esdevé una veritable força, imparable, que ja no hi ha ningú que pugui aconseguir d'aturar mai.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana - Illes Balears i Pitiüses

Primer de maig, cadascú pel seu compte

evamarilen | 01 Maig, 2006 08:39 | latafanera.cat facebook.com google.com

Enguany, amb motiu de la celebració de la Festa del Treball, el primer de maig, les diverses organitzacions sindicals es manifesten a Palma, i HO FAN CADASCUNA PEL SEU COMPTE.

Des d'Esquerra Republicana, es lamenta aquesta manca d'unitat sindical a l'hora de manifestar-se conjuntament en defensa dels interessos de treballadores i treballadors de les Illes.

Esquerra dóna suport explícit a totes aquelles iniciatives sindicals que treballen incansablement en la defensa efectiva de la classe treballadora arreu dels Països Catalans.

A l'hora de prendre una decisió, Esquerra valora molt positivavment l'opció que proposa mostrar l'adhesió política a aquelles organitzacions sindicals que treballen des de l'esquerra, per la república i la reconstrucció nacional dels Països Catalans, en la tradició i experiència llibertària més intensa.

Aquí, a les Illes Balears i Pitiüses, una d'aquestes organitzacions sindicals, sense cap casta de dubte, és la CGT-Balears.


Capçalera de la manifestació de la CGT-Balears
(Foto: Picalsud)

Si a això s'afegeix que la CGT-Balears, a Palma, ha proposat de fer-ne un recorregut que va des de la plaça del Rei en Jaume fins a la plaça del Roser -on fa comptes reclamar-ne el canvi de denominació per la PLAÇA DELS AGERMANATS-, no ha de resultar gens estrany que es convoqui la militància d'Esquerra Republicana perquè s'hi sumi.


Concentració de la CGT-Balears davant del monument als Agermanats, a Palma
(Foto: Picalsud)

¡Visca el Primer de Maig!
¡Visca la lluita sindical per millorar les condicions de vida de la classe treballadora!
¡Visca la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans!

FOTOS D'ALTRES ACTES DE LA CGT-BALEARS

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS