Administrar

Entre Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca, circulen informacions diverses que poden ajudar a incidir, d'alguna manera, en l'enfortiment de la societat civil arreu dels Països Catalans. M'agradaria fer-hi algunes passes amb aquest blog A càrrec de: www.cecili.cat

Doble i incomprensible discriminació laboral a Correus

evamarilen | 07 Agost, 2006 07:51 | latafanera.cat facebook.com google.com

El fet insular, en lloc d’esdevenir condició favorable per a la gent que treballa a les Illes Balears i Pitiüses, s’està convertint en un dels grans entrebancs que la discrimina fortament, en relació amb la resta de treballador/e/s de l’estat espanyol.

Per ai això no bastava, determinats col•lectius n’han de patir més directament i intensament les males conseqüències, en romandre al marge d’uns beneficis salarials que, tot i que els pertoca percebre’ls, mai no els arriben com cal.


Edifici central de Correus, a Palma
(Foto: Picalsud)

És el cas dels funcionaris de Correus de les Illes respecte d’altres funcionaris de les Illes, des que Correus està immers en el procés de privatització començat pel PP i que el PSOE continua.
Ho denuncia expressament l’STEI-Intersindical de les Illes Balears. Correus i Telègrafs, a través de la nota de premsa que difon el seu portaveu Rafel Pascual i Guasp.

Segons aquesta nota, el passat mes de juliol el sector de Correus de l’STEI-INTERSINDICAL DE LES ILLES BALEARS va presentar un recurs contenciós administratiu, degut al fet que els funcionaris de Correus són els únics funcionaris de les Illes Balears que no han cobrat la puja del plus d’insularitat, que la resta dels funcionaris han cobrat amb caràcter retroactiu des de setembre de 2004.

Aquest recurs ha estat interposat després de presentar vàries reclamacions per escrit, sense obtenir cap tipus de resposta i després que es fes una Pregunta al Govern central a través del Grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya (Butlletins del Congrés nº 348 i 401, 184/061320), sense obtenir cap tipus de solució.

Recorda la nota de premsa sindical que aquesta puja suposa una pujada mitjana mensual de 12,58 € pels funcionaris de Mallorca, i de 25,16 € pels de Menorca, Eivissa i Formentera.

La lluita persistent a favor del poble pobre

evamarilen | 30 Juliol, 2006 17:12 | latafanera.cat facebook.com google.com

A finals d'enguany una ciutat peruana, situada a la costa de l'oceà Pacífic, commemora el primer centenari de la seva fundació.

És la ciutat de Chimbote, en altre temps un dels principals ports pesquers d'Amèrica Llatina, amb una de les més grans centrals siderúrgiques del continent.

He tengut la gran sort de treballar-hi a finals de la dècada dels anys 70; i, amb motiu d'aquest primer centenari, se'm demana una col·laboració escrita, que reproduesc en aquest blog, perquè pugui arribar a qui desitgi endinsar-s'hi.

Serveixi aquest escrit de modest i senzill homenatge a les dones i els homes chimbotans que donen la seva vida perquè les generacions futures hi puguin viure millor.

Iglesia de Chimbote, en lucha por su pueblo

Me llamo Cecili Buele i Ramis. Soy catalán. Nací el 4 de diciembre de 1944 en la isla de Mallorca (Europa), hijo de padre africano (un negro originario de Guinea Ecuatorial) y de madre europea (una mujer blanca originaria de Mallorca).
Fuí ordenado sacerdote católico, el 18 de junio de 1968, por Mons. Rafael Álvarez Lara, Obispo de la diócesis mallorquina.

Mi contacto y convivencia con el pueblo chimbotano se produce a raíz de mi estancia en Perú a finales de la década de los años 70, siendo Prelado de esa Jurisdicción Eclesiástica Mons. Carlos Santiago Burke, O.P., poco antes de que éste renuncie al cargo que viene ejerciendo en los 16 años precedentes.

Llego a Chimbote, después de ejercer en la ciudad norteña de Piura como Párroco de Nuestra Señora del Rosario, en el Pueblo Joven San Martín, y como Capellán de la Escuela Normal Superior de Varones ‘Almirante Miguel Grau’.
Dos nombramientos eclesiásticos que me concede Mons. Erasmo Hinojosa Hurtado, Arzobispo-Obispo de la Arquidiócesis de Piura-Tumbes.

Se me ofrece por aquel entonces la oportunidad de continuar ejerciendo mi labor pastoral y docente en la Prelatura de Chimbote, invitado por su prelado Mons. Burke, quien me señala y encarga tareas a realizar en la Parroquia del Señor Crucificado (Santa) y el Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca, respectivamente.


Mapa del Departamento de Ancash,
donde se halla situada la ciudad de Chimbote

(Foto: Picalsud)

Asimismo, durante los tres años de intensa actividad pastoral que desarrollo en Chimbote, tengo la oportunidad de colaborar en otras labores relacionadas con la animación del Centro de Intercomunicación Social (C.IN.CO.S), creado y mantenido por compañeros mallorquines, como Miguel Mulet, Miguel Company, Anselmo Álvarez, Bartolomé Morey o Francisco Suárez, entre otros.

Precisamente, con el fin de optar al título de Profesor de Educación Secundaria en la especialidad de Religión y Filosofía, formo parte del grupo de cinco agentes pastorales que elaboramos y presentamos la tesis –defendida en la Escuela Normal Superior ‘Marcelino Champagnat’ de Chosica el año 1977- bajo título “C.I.N.C.O.S. una experiencia pastoral en medios de comunicación social”.

De hecho, ya desde los mismos inicios del trabajo, reconocemos explícitamente dedicar nuestro estudio “Al pueblo chimbotano que lucha por su liberación. Al pueblo de Chimbote que nos ha hecho descubrir una nueva presencia de Cristo en su seno y del cual hemos aprendido a comprender mejor el mensaje evangélico de amor al prójimo”.

En dicha tesis, sostenemos que es preciso percibir con mayor detalle, en el interior de la Iglesia Católica, los alcances y las posibilidades del uso de los Medios de Comunicación Social como vehículos de transmisión del mensaje cristiano.

Se trata de una modesta aportación de sugerencias que pretende contribuir a enriquecer experiencias diversas que surgen en el Perú de los años 70, con el propósito de implantar medios de comunicación al servicio de la transmisión del Evangelio.

Mantenemos la firme convicción de que dichos medios de comunicación social, debidamente utilizados, pueden irse convirtiendo en eficientes instrumentos pastorales de evangelización.

Fundamentamos dicha afirmación, precisamente, en los resultados objetivos y reales que conlleva la experiencia pastoral llevada a cabo desde CINCOS, el Centro de Intercomunicación Social que por aquel entonces opera en la Prelatura de Chimbote desde algunos años atrás.

Partimos de la base, evidente y diariamente constatable, de que los medios de comunicación social o masivos se encargan de transmitir los valores y la ideología de las clases o sectores dominantes de la sociedad; y que a través de ellos se crea una opinión, una justificación y una imagen de la sociedad que los genera.

La presentación y sustentación de la tesis en la Escuela Normal Superior ‘Marcelino Champagnat’ de Chosica, el 17 de diciembre de 1977, coincide justamente con uno de los hechos más notorios que se producen en aquella época: los 52 días de lucha continuada, llevada a cabo por el movimiento popular y sindical del país, protagonizada por la población residente en la ciudad de Chimbote y toda la provincia del Santa –entre el 6 de Diciembre de 1977 y el 26 de enero de 1978-.

Se la considera por aquel entonces como la más larga de las huelgas producidas a lo largo de la historia en Sider Perú.
Son 52 días de lucha constante, no sólo de los siderúrgicos sino de todo el pueblo chimbotano, que se convierten en una Huelga Provincial Indefinida, acompañada de sucesivos paros totales de 24, 48 y 72 horas; y con una participación popular que no puedo dejar de considerar como una de las experiencias más ricas y positivas que he tenido la suerte de vivir de cerca, tanto en el ámbito personal como en el pastoral.

En esa ocasión, tengo la oportunidad única de ejercer mi máxima labor pastoral, al ser nombrado Vicario General de la Prelatura de Chimbote, con todos los derechos y obligaciones inherentes al cargo, por parte del Obispo Mons. Carlos Santiago Burke, con motivo de su viaje a Estados Unidos.

Un cargo eclesiástico al más alto nivel diocesano, que me veo en la imperiosa necesidad de tener que ejercer en condiciones difíciles y complejas, con no pocas dificultades de índole diversa.

Se me encomienda, entre otras, la tarea de llevar a cabo una misión tan delicada como la de servir de canal y puente de unión entre distintas organizaciones populares, sindicales, sociales y políticas, por un lado, y las propias autoridades civiles y militares del Departamento, por otro.

Una misión que me siento muy orgulloso de haber podido desempeñar, sobre todo, gracias a la intensa colaboración de todos y cada uno de los miembros de la que por aquel entonces constituye la Comisión de Justicia Social de la Prelatura de Chimbote -una de las comisiones pastorales más activas y dinámicas del entorno eclesiástico- que se posiciona claramente a favor de las clases populares más humildes y llega a manifestar públicamente -para sorpresa de algunos y alegría de muchos otros-: “Esta plataforma de lucha es legítima. La huelga indefinida es totalmente justa”.


Sacerdotes mallorquines que trabajan en Perú
en la dècada de los años 70

(Foto: Picalsud)

No en balde se recoge en el pliego petitorio que redacta una Comisión, con la firma de los Secretarios Generales de diversas organizaciones sindicales y moradores de Pueblos Jóvenes, que “en el TRATO DIRECTO con el conjunto de las Autoridades Políticas y de Trabajo de la Región, en lo inmediato, se sugiere como mediador al Señor Obispo a fin de poder viabilizar una adecuada solución a los problemas”.

También me veo obligado entonces a de tener que intervenir, muy directamente y con gran firmeza, -suaviter in modo, fortiter in re- en el caso dramático y doloroso que comporta la obtención de los permisos necesarios para que las autoridades civiles y militares chimbotanas entreguen a los familiares los restos mortales del cadáver de un joven que muere asesinado a tiros por la policía, y que llega a permanecer en paradero desconocido durante más de tres semanas seguidas.

O a la hora de tener que dar explicaciones públicas sobre el contenido de una “Carta al pueblo de Chimbote” en la que Mons. Carlos Santiago Burke califica de justos los reclamos de los trabajadores, y condena enérgicamente tanto el comportamiento de la empresa, como del Ministerio de Industria, los medios de comunicación y muy especialmente la actitud de las fuerzas del orden.

Son tantas y tan duras las acciones represivas y sanguinarias que realizan en Chimbote las fuerzas del orden enviadas con tal motivo desde los más diversos enclaves del territorio, que el Sr. Obispo, juntamente con representantes de otros estamentos civiles, tienen que responder públicamente con su rechazo más enérgico.

Transcurridas tres décadas, aun me sigue resultando imposible olvidar todo este cúmulo de experiencias vividas tan intensamente en Chimbote. Son y serán siempre para mí del todo inolvidables.

El paso del tiempo no consigue borrar en lo más mínimo las huellas profundas que deja en mí la vivencia profunda e intensa de una experiencia tan rica y enriquecedora, fruto del trabajo apasionadamente interesante, compartido y comprometido con la realidad mayoritaria de la sociedad chimbotana.

A pesar de la distancia en el tiempo y en el espacio, sigo manteniendo muy vivo el recuerdo de la colaboración que, en esta labor, tengo y recibo de parte de compañeros y compañeras, tanto religiosos como laicos.
Su dedicación profunda a la causa de los sectores más pobres y marginales de la sociedad chimbotana dejan en mí una huella tan indeleble que aún hoy en día perdura y se mantiene fuertemente remarcada.

Recuerdo perfectamente que entre las organizaciones populares que impulsan la huelga aparece el llamado Comité Coordinador de Organizaciones Sindicales y Populares de Ancash (CCOSPA), conformado por entidades diversas.
Como es el caso de la Federación Única de Pueblos Jóvenes (FUPPJJ), PICSA Astilleros, Bancarios, Federación de Sindicatos de Trabajadores de Ancash (FESIDETA), Sindicato Único de Trabajadores de la Planta Sider Perú (SUTPS), Sindicato de Empleados de la Planta Siderúrgica (SEPS), Construcción Civil, Electro Cerámica, Campesinos del Valle de Santa, Pescadores, PROLANSA, Canillitas, Artistas Populares, Obreros Municipales, etc.

También recuerdo perfectamente, como claramente destacable entre las organizaciones barriales más dinámicas el Comité de Damas, formado por mujeres de los Pueblos Jóvenes y esposas de los siderúrgicos, que se encarga de la Olla Común.

Dedicándose a organizar marchas de mujeres siderúrgicas, junto con el ejemplo de las juventudes universitarias, además, trabaja muy duro en los barrios chimbotanos, animando a la gente a mantenerse en la lucha.

Se trata de un Comité muy activo que depende del comité de lucha barrial bajo la responsabilidad de un coordinador general del sindicato responsable de todos los comités de lucha barriales.

Recuerdo también cómo se va percibiendo claramente, a lo largo de los días de lucha que van transcurriendo a cual más duro, la intensa labor que despliegan los diversos comités de lucha en los barrios.

Y cómo llegan a tener un papel decisivo en el desarrollo de los acontecimientos los sindicatos campesinos, las movilizaciones de las organizaciones campesinas del Valle del Santa, los mercados cooperativos, los ranchitos de ollas comunes, -instalación de ollas comunes en muchos de los barrios que contribuyen a forzar a sus integrantes en la búsqueda de soluciones comunes a problemas comunes-, las direcciones sindicales, las asociaciones, cámaras, federaciones y sociedades.

Como también las asambleas y mítines populares, que en alguna ocasión llegan a ser calificadas de “multimillonarias” (unas 10.000 personas) en la Plaza de Armas!

No se me van a borrar nunca de mi memoria las imágenes terroríficas de la presencia militar de la Infantería de Marina con su aspecto amenazante patrullando las calles de la ciudad; ni la implantación del estado de emergencia y el toque de queda en Chimbote; ni la llegada de refuerzos de guardia de asalto desde la ciudad de Trujillo; ni los enfrentamientos públicos mantenidos con las fuerzas policiales, la PIP (Policía de Investigación del Perú), o las fuerzas de choque llegadas de Lima; ni los heridos y muertos por disparos de la policía, como en el caso de las criminales balaceras de las fuerzas del orden que llegan a producir la muerte del joven chimbotano Genaro Rojas Bardales; ni las marchas populares hasta el Hospital Obrero para rescatar su cadáver, donde la policía acordona e impide acercarse con profusión de bombas lacrimógenas...

Su muerte ocurre el 13 de enero de 1978. Es un joven de 20 años que, herido de bala en el cráneo, muere horas después en el Hospital Obrero.
Por órdenes de Lima no se permite la entrega de su cadáver a la familia, ni siquiera con la petición expresa del Sr. Obispo, de los dirigentes sindicales y de todo el pueblo chimbotano que lo exige.
Ello sólo se consigue después que transcurran 25 días, posteriores a su muerte.

Junto a otros muchos casos de personas heridas, maltratadas, o detenidas; cuando no encarceladas en la saturadísima cárcel de Chimbote, o trasladadas a la infecta prisión de mujeres del Callao, en Lima; el caso de Genaro Rojas Bardales se convierte en uno de los más emblemáticos y llamativos de esas jornadas de lucha popular chimbotana.

Llego a escuchar, a través de la radio local, ciertos comentarios sobre su persona y figura que me estremecen sobremanera.
Sé que incluso consiguen penetrar muy hondamente en las conciencias de oyentes que pueden escuchar a voz en grito: “Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, Genaro Rojas Bardales dio su vida por el pueblo”.

El papel que ejerce la Prelatura Apostólica que preside Mons. Carlos Santiago Burke, O.P. y buena parte del clero chimbotano, en general, y el Centro de Intercomunicación Social (CINCOS), más en particular, resultan del todo fundamentales.

Se convierten y transforman en altavoces públicos de las organizaciones populares que encuentran en su seno uno de los pocos canales de comunicación al que se les permite acceder directamente.

También resulta particularmente emotivo para mí el recuerdo del pronunciamiento público que efectúa el Movimiento Sacerdotal O.N.I.S. –al cual estoy profundamente vinculado desde el inicio de mi presencia en el Perú- con motivo de esa tan larga lucha que lleva a cabo el pueblo chimbotano.

Se trata de un pronunciamiento público mediante el cual no pocos sacerdotes seculares, diocesanos, que vienen trabajando desde hace años en sectores populares chimbotanos. hacen llegar a la Asamblea Popular que se realiza en Chimbote el 28 de diciembre de 1977, su voz clara y su apoyo más enérgico.

Transcurridas tres décadas, al margen del ejercicio y la práctica de labores pastorales propiamente dichas, mientras me corresponde dedicar esfuerzos más directos en otros ámbitos de actuación más específicamente políticos (-tienen mucho que ver con la lucha por la libertad, la independencia y el reconocimiento internacional de naciones sin Estado, como es el caso de la mía, la nación catalana, o la quechua, la aymara, la mapuche y tantas otras existentes en el mundo-), el recuerdo y ejemplo recibido del pueblo y la iglesia católica de Chimbote, me sirve de estímulo y acicate intenso que me ayuda poderosamente a continuar en el camino emprendido sin desfallecer...

Hoy en día, cuando los medios de comunicación favorecen y reproducen la globalización que desprende sobre el planeta Tierra una evolución tecnológica que, entre otros efectos, nos permite sentirnos y permanecer mucho más cerca que en épocas anteriores, -como la que aludo en mi escrito-, considero que puede resultar del todo oportuno reivindicar el papel y la iniciativa chimbotana que, siendo pionera en América Latina, establece e implanta un Centro de Intercomunicación Social -CINCOS- allá por los años 70.

Que la celebración del primer centenario del Distrito de Chimbote, al recoger todo cuanto se ha realizado en beneficio del pueblo chimbotano durante ese largo período de su valiosa historia, consiga mantener vivo -sobre todo en las generaciones más jóvenes- el recuerdo estimulante de la lucha incansable por la libertad, la igualdad y la solidaridad llevada a cabo por parte de no pocas personas y colectivos humanos que nos preceden en estas últimas diez décadas.

Mallorca, 1 de agosto de 2006.


Cecili Buele i Ramis, Coordinador d'Estudis Culturals i Lingüístics
Associació PICALSUD – Pobles i Cultures del Sud

Más fotos

Pel bloc que ens cal, SÍ

evamarilen | 06 Juliol, 2006 18:21 | latafanera.cat facebook.com google.com

El mateix dia que les televisions d’arreu de l’Estat espanyol difonen imatges de la primera trobada pública entre representants polítics de Batasuna i Partit Socialista d’Euskadi

El mateix dia que un bon grapat de gent jove es concentra i manifesta públicament davant la Delegació del Govern espanyol a Mallorca, donant suport al jove valencià Marc Peris que ha estat conduït a la Comisaría de Policia de Palma per uns agents que l’escometen quan s’hi adreça en català…

Aquest mateix dia…, l’Informatiu Balear de TVE, IB3 i altres mitjans de comunicació illencs reprodueixen imatges de la primera trobada pública que realitzen una dotzena de representants dels tres partits polítics que es proposen concórrer plegats a les properes eleccions autonòmiques a Mallorca, formant un sol BLOC:


Imatge que comporta una fita històrica...

D’Esquerra Unida i Alternativa: Eberhart Grosske, Miquel Rosselló i Miquel Àngel Llauger;
Del PSM-entesa Nacionalista: Joana Lluïsa Mascaró, Gabriel Vicens i Gabriel Barceló;
i d’Esquerra Republicana de Catalunya: Joan Lladó, Joan Llodrà, Margalida Seguí i Alexandre Seguí.

És d’esperar, si més no resulta desitjable, que aquesta primera trobada de representants de partits polítics arrelats a Mallorca comporti l’inici d’una feina conjunta, orientada a enfortir la presència d’aquestes tres formacions polítiques que s’afanyen a treballar en la construcció del nostre país, des d’unes perspectives compartides com a esquerranes, republicanes, catalanistes, nacionalistes i ecologistes.

Fins quan abusareu de la paciència nostra?!

evamarilen | 24 Juny, 2006 15:43 | latafanera.cat facebook.com google.com

"Quousque tandem, Catilina, abutere patientia nostra?", deia el Ciceró de fa vint segles en peça oratòria coneguda en altre temps per qualsevol estudiant de batxillerat a l'illa de Mallorca.
"Fins quan abusareu de la paciència nostra?!" Es pot tornar a repetir una vegada i una altra, cada vegada que s'acosten les dates en què arriben a l'illa de Mallorca joves guardians de la Policia espanyola que precedeixen l'arribada de sa Majestat el Rei d'Espanya, a passar-hi uns dies o setmanes.

Es veu que vénen cap aquí, aquests zelosos guardians i mantenidors de l'ordre públic, amb la lliçó molt ben apresa: "No te entiendo", amollen tot d'una que senten qualcú que se'ls adreça en català, la llengua pròpia de Mallorca!
Fins aqui, tot comprensible, en un país tan avesat a ser tan maltractat des de fa segles, com el nostre.

Allò que ja no acaba de cabre dins el cap ni la ment dels "fills d'una raça dreturera i forta que unia el seny amb l'ímpetu", és la segona part d'aquesta lliçó tan ben apresa: "A Comisaría!".

Bé, però i què hi té a veure una cosa amb l'altra?
Que no s'està confonent el cul amb les tèmpores? A què ve tot això d'amenaçar i dur la gent a comissaria? Per què se'ls mana d'actuar així? Per què se'ls ensenyen lliçons com aquestes? Per què se'ls dóna lliçons d'aquesta casta? Per por? Per grolleria? Per fatxenderia? Per comoditat? Per facilitar les coses? Per complir ordres? Per seguretat pública? Per sospites de terrorisme? Per tractar-se de delinqüents? Per constituir un delicte, una ofensa, un insult, una falta de respecte...?
Per què, cada dos per tres, s'ha de dur gent a Comisaría, pel simple fet de contestar en català a uns policies espanyols que diuen No te entiendo?

La defensa de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses, que es promou a la xarxa des de tants blogs i angles, també queda reflectida en articles diversos, penjats aquest darrer any a tort i a dret.
Aquests només en són alguns exemples:

  1. Nova detenció d'un catalanoparlant
  2. En defensa de Marc Peris i Carratalà, detengut a Mallorca
  3. De Ponent? Ni vent ni gent!
  4. D'agressions a la llengua catalana? Com un enfilall de botifarrons
  5. Llista detallada de casos maltractats per usar el català a les Illes Balears i Pitiüses
  6. A Palma s'intensifiquen les accions en defensa de l'ús normal de la llengua catalana
  7. En defensa de l'ús normal del català a Mallorca
  8. A Mallorca no és cap delicte parlar en català a un funcionari públic?
  9. Violacions del dret humà a expressar-se en català, a Mallorca
  10. Multat primer taxista que porta rètol de 'Lliure', a Palma

Concentració a Palma contra la reforma laboral

evamarilen | 23 Juny, 2006 08:38 | latafanera.cat facebook.com google.com

La CGT-Balears, amb la seva postura crítica obertament contrària a la reforma laboral duita a terme pel Govern espanyol, amb el suport sindical de CCOO i UGT, realitza un seguit d’actes orientats a informar i concienciar la població en general, sobre les nefastes conseqüències que se’n deriven.

A la darrera actuació, que es fa a la plaça d’Espanya, a Palma, a les mateixes instal•lacions de les Estacions del tren, s’hi arrepega un grup nombrós de representants d’entitats oposades a la reforma laboral aprovada.


Concentració a Palma, contra la reforma laboral
(Foto: Picalsud)

Es tracta d’una actuació que s’ajunta a altres realtizades enguany, com són ara la Conferència-debat sobre la reforma laboral, organitzada el proppasat mes de març al Club Diario de Mallorca, contra la precarietat, la temporalitat, la flexibilitat i els accidents laborals.
La CGT-Balears expressava que aquesta reforma laboral constitueix la gran mentida del govern, dels empresaris i dels sindicats firmants.

Davant la signatura feta el 9 de maig a Madrid, es pren la decisió d’iniciar una sèrie de reunions d’entitats sindicals i socials de Mallorca que s’oposen a l’esmentada reforma.
Membres de la CNT, de Corriente Roja, d’ERC, de les JERC, del Sindicat de Tècnics, de l’STEI-i…es reuneixen el mateix mes de maig a la seu de la CGT-Balears a Son Rapinya i prenen la decisió de dur a terme aquesta concentració de protesta.

Sens dubte, són accions que tendeixen a fer veure més clarament l'engany i la mentida que comporten determinades signatures d'acords i de reformes laborals que, lluny de contribuir a millorar les condicions de vida de la classe treballadora, n'afavoreixen l'explotació per part d'aquelles empreses que únicament operen interessades a traure'n el màxim suc possible.

Pèssimes condicions al servei de transport sanitari urgent a Mallorca

evamarilen | 21 Juny, 2006 18:39 | latafanera.cat facebook.com google.com

Des que el mes de febrer de 2006 s’hi crea la Secció Sindical de CGT, surten a la llum pública una sèrie de problemes greus que tenen a veure amb l’incompliment dels compromisos contrets per part de l’empresa concessionària del servei de transport sanitari urgent de Mallorca, sobretot pel que fa al necessari seguiment del protocol de desinfecció de vehicles i de persones en cas de traslladar pacients infectocontagiosos:


Estat lamentable de les instal·lacions del transport sanitari a Mallorca
(Foto: CGT-Balears)

Les denúncies efectuades pels representants sindicals van adreçades a l’estat lamentable en què es troben les instal•lacions; la inexistència de vestuaris, taquilles i lavabos per a treballador/e/es; la passivitat de l’empresa a l’hora d’aplicar solucions a les deficiències existents; la manca de mitjans de desinfecció del personal del servei d’ambulàncies en traslladar pacients infectocontagiosos, etc.

El mes de maig de 2006 es manté una reunió amb la Secretària General del Servei de Salut, de la Conselleria de Sanitat i Consum, a la qual s’exposa tota la informació i demandes interposades contra l’empresa concessionària:
reiterada cessió il•legal de treballadors, incompliment del conveni en qüestió de torns semestrals i descansos setmanals, manca de descansos prescrits, manca de mitjans de neteja imprescindibles, retards en l’ingrés de nòmines, mala substitució de vehicles avariats, manca d’uniformes, etc.

La secretària general es compromet a comunicar al sindicat les mesures que posarà en marxa la conselleria per solucionar aquest desgavell.
Passa el temps i no se’n rep cap comunicació ni es posa remei a les greus mancances denunciades.

S’interposen diverses demandes judicials relacionades amb prohibicions i vulneracions de la llibertat sindical per part de l’empresa, manca d’informació obligada, discriminació laboral per part de la gerència de l’empresa, negativa a reincorporar treballador al seu lloc de feina, amenaces empresarials acompanyades de mal tractaments, insults i intents d’agressió.


És així com ha d'estar tot això?
(Foto: CGT-Balears)

CGT-Balears entén que l’Administració autonòmica del PP és totalment responsable de posar en perill la salut pública, justament en una comunitat autònoma que viu de la indústria turística, mentre es tuden doblers públics a carretades en promocions immobiliàries inútils i en negocis privats d’envergadura.

La Secció Sindical de CGT en Ambulàncies Urgent de Mallorca roman atenta a les iniciatives que s’han d’emprendre, tant per part del sindicat, com de l’empresa, com del Govern de les Illes Balears.


La notícia, publicada al Diari de Balears
(Foto: Picalsud)

Estatutet d'autonomieta a les illetes de Balears (i III)

evamarilen | 20 Juny, 2006 10:10 | latafanera.cat facebook.com google.com

Ja no sorprèn el president Matas, en veure’l mirar-se de reüll l’Estatut d’autonomia reformat a Catalunya.
Critica negativament els polítics catalans, perquè –diu- no tenen en compte les preocupacions reals de la ciutadania catalana!

Com si el seu govern illenc pogués donar lliçons, d’una altra manera de fer-ho!
Com si fos el president d’una comunitat autònoma que li hagués reclamat a crits, -a les viles i ciutats, pels carrers i places-, una reforma estatutària!

És ben sabut.
És el seu govern el que pren la iniciativa i assumeix com a pròpia la missió d’encapçalar el procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de la comunitat autònoma de les Illes Balears.

La presenta al Parlament, no solament prescindint de qualsevol reclamació popular massiva i manifesta, sinó marginant-hi qualsevol casta de participació ciutadana activa.

Com a molt, es limita a crear un comitè de savis.
Li encomana la tasca d’avalar el projecte, amb estudis tècnics precisos, i dotar-lo de les garanties mínimes degudes.
Crea una Comissió d’assessorament i consulta.
Integrada per un màxim de 10 vocals externs, nomenats per la vicepresidenta, entre persones de prestigi reconegut i trajectòria professional dins l’àmbit del dret, la ciència política i l’economia:
- el rector de la Universitat de les Illes Balears,
- un catedràtic d’Història del Dret,
- el degà del Col•legi d’Advocats,
- el representant del Col•legi de Notaris,
- un ex-president del Consell General Interinsular,
- un senyor d’Eivissa,
- una catedràtica de Dret Civil,
- l’expresident illenc del Congrés dels diputats,
- un professor de Dret Administratiu,
- un ex-president de l’Obra Cultural Balear,
- un ex-president del Parlament
- i la directora general de l’Advocacia.

A les reunions, que es fan amb la periodicitat que fixa la vicepresidenta del Govern, hi poden assistir aquelles persones que la Comissió consideri convenient, per les seves condicions especials d’experiència o coneixements.

Des dels moviments socials i les xarxes cíviques, es considera valuós prestar una mica d’atenció a aquests sectors de la societat civil, convidats a participar-hi més activament.
Se’ls ha d’agrair, sens dubte, tota quanta aportació hi hagin pogut fer.
Això sí, tot d’una manera molt oficial, pentura massa; sens dubte, molt poc cívica.

Ja no es tracta de veure que hi roman al marge qualsevol batle/ssa que presideixi algun ajuntament o conseller/a que governi a qualque illa.

És que tampoc no s’hi veu cap representant de cap organització sindical i/o empresarial, cap entitat o institució social, cap col•legi professional, cap representant del món de la cultura, les arts, les ciències o l’educació... cap d’aquests sectors que conformen la societat illenca no ha pogut comptar amb l’oportunitat o el canal adient per fer-hi aquelles aportacions que consideràs pertinents.

Sembla que, d’això, no se’n pot dir un bon model de participació democràtica real i efectiva.

Les propostes polítiques republicanes sempre van molt més enllà... en la valoració positiva i la pràctica efectiva de la participació cívica.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques
Esquerra Republicana – Illes Balears i Pitiüses

Estatutet d'autonomieta a les Illetes de Balears (II)

evamarilen | 18 Juny, 2006 10:30 | latafanera.cat facebook.com google.com

Una de tantes males maneres de fer política al nostre país, queda ben reflectida en l’aprovació de l’estatutet d’autonomieta a les illetes de Balears, per part de tres forces polítiques presents al Parlament.

Al marge de contenguts –que probablement només deuen haver llegit les poques persones que els han redactat-, crida poderosament l’atenció com s’hi arriba, a l’aprovació d’aquest text institucional, del més alt nivell orgànic.

Pel que es pot constatar, una vegada més, tot s'acostuma a fer d’esquena a la ciutadania que vota i col·loca polítics allà on són ara.
N'hi ha que ho creim així: perquè hi facin la feina política que els pertoca, d’una manera més participada, més debatuda, més democràtica.

En aquest sentit, qualcú sap d’alguna ciutadana o d’algun ciutadà d’aquestes illes que hagi rebut qualque vegada la consulta d'algun representant d’alguna de les tres formacions polítiques que han aprovat el text de l'Estatut, sobre allò que vol que sia aquest, i que n'hagi rebut una atenció mínimament satisfactòria?

¿Qualcú sap d’alguna entitat social, organització sindical, associació ciutadana que hagi rebut la visita d’alguna diputada o d’algun diputat, per recaptar-ne l’opinió, suggeriments, esmenes, afegitons, consultes, o simplement que hi hagi pogut dir la seva, i que hi hagi estat tengut en compte?

Més encara ¿Qualcú coneix alguna o algun militant de qualssevol d’aquests tres partits polítics que hagi pogut assegurar –sense dir-hi cap mentida- que n’ha estat totalment al corrent de tot quant s’hi debatia, aprovava o rebutjava, després d'haver pogut aportar-hi tot quant volia?

Si aquesta és la pràctica ‘oficialment democràtica’, que s'instal·la rutinàriament a les nostres institucions públiques, se n'ha de reconèixer el baixíssim nivell de 'democràcia real' que comporta.

I aquesta és, precisament, la pràctica política que n’hi ha que rebutjam i que consideram que s’ha de canviar de cap a peus.

Sortosament, cada cop és més nombrosa la gent que vol veure més clarament que, qui treballa a les institucions públiques i s'hi dedica fer política, ha de tenir molt més present allò que pensa, vol i desitja la ciutadania.

Sortosament, cada cop és més nombrosa la gent que reclama per a la ciutadania molts més i molt millors canals de participació efectiva durant els quatre anys que dura una legislatura.

Sortosament, cada cop és més nombrosa la gent disposada a fer, en política, qualque cosa més que anar a votar un pic cada quatre anys.

S’estan reclamant noves maneres de participar en les tasques públiques.
S’estan impulsant noves formes de fer política.
S’estan promovent noves vies d’accés ciutadà al control efectiu d’allò que fan o deixen de fer els governants amb els recursos públics.

Fins i tot quan públicament alguns d'aquests es consideren imbatibles...
Demà mateix pot caure a terra el més gegantesc goliat! I, en aquest cas, només caldria encertar-ne l’hora exacta!

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana – Illes Balears i Pitiüses

Estatutet d'autonomieta a les Illetes de Balears (I)

evamarilen | 14 Juny, 2006 21:57 | latafanera.cat facebook.com google.com

A les acaballes de l'any 1978, quan l'anomenada Comissió dels Onze dedicava bona part del seu temps a redactar l'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears, en els termes que han romàs vigents durant aquest darrer quart de segle, alguns representants del partit aleshores anomenat Alianza Popular -avui dia, Partido Popular- no s'amagaven gens de dir-ho:
“D'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears? Ni n'hi ha, ni n'hi ha hagut, ni n'hi haurà cap mai!”

Quina raó devien tenir aquells personatges, alguns dels quals encara rodolen pels voltants d'institucions i organismes oficials!

Efectivament, vist com han anat les coses a les nostres illes, durant aquest darrer quart de segle, es veu ben a les clares que d'autonomia, d'allò que se'n diu autonomia plena, encara és l'hora que pugui ser exercida per la gent que desitjam aixecar, dins una nova Europa, uns Països Catalans lliures, sobirans i solidaris.

Qui ho havia de dir llavors! Aquella mateixa gent que s'oposava tan fermament a la implantació d'un Estatut d'autonomia per a les Illes Balears, és la que precisament ha aconseguit de governar-les-hi durant més de vint anys!

Amb gent com aquella, no és gens estrany que en sortís llavors un Estatut tan esquifit!
Si eren tan baixes, si resultaven tan minses, les ambicions polítiques de qui volia governar-hi, no és estrany que es conformassin amb tan poqueta cosa. Just l'imprescindible per no quedar darrera de totes les comunitats autònomes espanyoles... se'ns col·locà davant de Ceuta i Melilla, com és clar!

Quasi una trentena d'anys després, es veu que seguim amb les mateixes de sempre. Una mica empitjorades, fins i tot.

Avui dia ja no és el Partido Popular, tot solet, que es nega a treballar per obtenir l'autonomia plena per a les nostres illes!
Al llarg d'aquestes dècades, s'hi apunta també altra gent: la del Partido Socialista Obrero Español: a ca nostra camuflat amb sigles de PSIB; i també la que braveja de fer polítiques centrades a Mallorca.
Totes tres formacions polítiques s'hi han posat d'acord: les tres, plegades, continuaran treballant aferrissadament perquè les nostres illetes romanguin, com sempre, ben submises als dictats de qui governi Espanya. Comandi qui comandi. No en faltaria d'altra.

Pentura deu ser cert que, d'Estatut d'autonomia per a les nostres illes, no n'hi ha, ni n'hi ha hagut, ni n'hi haurà cap mai... a no ser que...

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques
Esquerra Repubicana - Illes Balears i Pitiüses

La Festa d'Esquerra 2006

evamarilen | 12 Juny, 2006 18:32 | latafanera.cat facebook.com google.com

Per segona vegada consecutiva, una assistència massiva de militants d'Esquerra Republicana d'arreu dels Països Catalans celebra la Festa d'Esquerra 2006.
Enguany es fa al parc Torreblanca de Sant Joan Despí, prop de Barcelona.

A més de gent del Principat de Catalunya, de Mallorca s'hi fa present un grup nombrós de militants i simpatitzants; com també del País Valencià i de Catalunya Nord.


Taulada mallorquina a la Festa d'Esquerra 2006
(Foto: Picalsud)

Les diverses intervencions públiques a l'Espai Catalunya Social de l'esplèndid recinte, envoltat d'una gran Parada d'Entitats on se'n mostren els productes respectius, permeten de poder-hi escoltar aportacions de personatges tan insignes com són ara Josep Huguet o Josep Bargalló entre d'altres personalitats com puguin ser Antoni Abad, Teresa Aragonès, Elisabet Pallarès, Carme Porta, etc.

Mentrestant, a l'Espai Cultura Popular el grup de música popular i tradicional mallorquina Al Mayurqa delita l'assistència i la convida a ballar boleros, jotes, i fandangos mallorquins.


Grup Al Mayurqa, a la Festa d'Esquerra 2006
al Parc Torreblanca de Sant Joan Despí
(Foto: Picalsud)

Enguany aquesta trobada multitudinària de la militància d'Esquerra Republicana de Catalunya se centra en el rebuig unànime a l'Estatut d'autonomia retallat a Madrid, amb el lema Prou retallades!.

Així es pot comprovar amb les intervencions polítiques duites a terme pel diputat i secretari d'Imatge i Comunicació, Uriel Beltran; l'adjunt a la Secretaria General, Xavier Vendrell; l'ex-consellera de Benestar i Família, Anna Simó; el secretari general Joan Puigcercós; i el president d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira.

El president, que realitza la intervenció de cloenda abans del concert de Gossos, recorda que "som els únics que resistim, som el factor de distorsió d'un país que té, en bona part dels seus sectors dirigents, sectors conformistes que sempre diuen 'Sí' i que tornen a Catalunya contents després d'haver negociat amb l'Estat, convençuts que són gent d'Estat, és clar que sí, de l'Estat espanyol!', indica.
Carod recorda que Esquerra no ha tremolat a l'hora de manifestar el seu rebuig a la retallada, fins i tot quan està al Govern, perquè "val molt més perdre els càrrecs que la dignitat i la coherència".
En aquest sentit, pronostica que Esquerra tornarà a la Generalitat "si així ho vol el poble de Catalunya".


Anna Simó, evocant Costa i Llobera
al míting d'Esquerra a Sant Joan Despí
(Foto: Picalsud)

Particularment emotiva resulta la cloenda de la intervenció que hi fa l'ex-consellera de Benestar i Família, Anna Simó, recitant les paraules del poeta mallorquí, Miquel Costa i Llobera:

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada
i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals
.

D'altres fotos de la Festa d'Esquerra 2006

La prioritat més immediata en un partit polític - Joan Adrover

evamarilen | 04 Juny, 2006 16:14 | latafanera.cat facebook.com google.com

Davant les mogudes polítiques més recents, reproduïdes d'una manera o una altra arreu dels Països Catalans, de manera concreta i particular a Mallorca, sorgeixen idees i pensaments que pretenen aportar-hi solucions o suggeriments que, molt sovint esdevenen ben valuosos.
És el cas d'aquest escrit de Joan Adrover, que ens acaba d'arribar:

Quan un grup de persones intenten d´organitzar-se per tal d´assolir exitosament un objectiu, han de tenir, al meu parer, constantment presents aquestes recomanacions:

1) en tramar qualque acció (per gran o petita que sigui), fer-ho molt bé des del principi.

2) reduir al màxim el risc d´una arrancada en fals, per a la qual cosa és imprescindible:
a) establir les tres o quatre prioritats més immediates.(*).
b) un nivell profund (en qualsevol àmbit) de comunicació entre els membres del grup.

3) crec que una tasca sociopolítica com la que hem intentat emprendre durant decennis, és d´una gran responsabilitat, tant individual com col·lectiva. Per aquest motiu es fa molt necessari, a partir de l´experiència acumulada, tenir claríssims els conceptes que expòs (o uns de millors si qualcú en disposa) i sobretot aplicar-los.

4) unes normes elementals de caire organitzatiu són:
a) dividir la tasca que es vol assolir en sub-tasques, començant per les més prioritàries i fàcilment realitzables. Establir un calendari molt detallat de les tasques que s´han de desentrotllar a curt i mitjà termini.
b) revisar periòdicament el compliment de les tasques autoimposades i prendre les mesures correctores escaients.
b) mantenir una il·lusió constant i encesa en el projecte, mitjançant les més modernes tècniques d´estimulació grupal.

Crec que l´any 2006 hauria de ser el de l´aplicació d´aquestes idees, o unes de millors encara (si qualcú en té coneixement). Aquestes idees no són de creació meva, sinó que han estat experimentades exitosament des de fa anys i panys, a països més avançats que el nostre en aquest terreny.

(*) segons el que conec, la prioritat més immediata en el nostre cas, és l´autoformació dels membres del grup, en qualsevol dels àmbits bàsics del coneixement humà (tot i que d´entrada a un nivell elemental).

Joan Adrover

Acomiadaments laborals més barats!

evamarilen | 24 Maig, 2006 18:52 | latafanera.cat facebook.com google.com

Dia 9 de maig de 2006 es va signar a Madrid, al palau de la Moncloa, l’anomenada “Reforma Laboral”, per part dels representants patronals i dels sindicats UGT i CCOO, a instàncies del Govern espanyol.

És cert que aquesta nova Reforma Laboral pactada conté algunes millores:
l’extensió del subsidi d’atur als majors de 45 anys sense càrregues familiars, la pujada de prestacions del Fons de Garantia Salarial, o l’increment de partides en matèria d’inspecció i Servei Públic d’Ocupació.

Però són avanços totalment insuficients per aturar la precarietat, es tornen no res al costat del seu veritable objectiu final: l’abaratiment general de l’acomiadament.

En la perspectiva de la pràctica democràtica més genuïna, s'ha de denunciar, a més, que aquest pacte ha estat ordit sense informar, ni de bon tros consultar, a ningú, ni tan sols als propis afiliats dels sindicats signants.

Pel que fa a polítiques d'esquerra, resulta inadmissible que en un any de beneficis empresarials que superen la mitjana del 20%, s’injecti a les patronals una altra gran dosi de doblers públics, en forma de bonificacions i subvencions; sense cap compromís ni obligació que posi límit a possibles abusos, il•legalitats, i pràctiques d’explotació rebutjables.

El que es veu més greu, entre d’altres mesures de caràcter general, és que s’hagi obert de pint en ample la porta a l’abaratiment per als empresaris del cost de les indemnitzacions en cas d’acomiadament improcedent, que sol ser gairebé sempre.

A pesar dels esforços de les parts signants d’aquest pacte, i de la immensa majoria dels mitjans de comunicació, ja s’han deixat sentir moltes veus crítiques, des de l’esquerra sindical i des dels sectors alternatius.
Es posa l’accent en l’extensió general de la precarietat laboral i social entre sectors cada vegada més importants de la gent treballadora, i la valoració que aquesta Reforma, lluny d’aportar cap solució, es converteix en part del problema com a eina de sotmetiment.

Per a sindicats com la CGT-Balears, aquesta operació de propaganda desenvolupada al voltant d’aquest acord, que crea una cortina de fum sobre el vertader objectiu d’aquesta Reforma, “és el resultat lògic de dècades de pau social enganyosa, negociada en cercles de poder on, amb la complicitat de la burocràcia sindical majoritària, s’ha anat despullant els treballadors de la seva condició de subjectes socials portadors de drets i, contra la necessària justícia distributiva, se’ls ha convertit, cada vegada més, en simples objectes d’explotació”.

La defensa dels drets laborals i socials de treballadores i treballadors passa, avui, per denunciar públicament el paper d’aquesta Reforma Laboral, i de coordinar esforços perquè aquesta denúncia sigui el més ampla i eficaç possible arreu dels Països Catalans.

Per aquest motiu, es convoca una reunió d’entitats sindicals i socials que s’oposen a l’esmentada reforma.

A la seu del sindicat CGT-Balears de Son Rapinya, es reuneixen membres de la CNT, de Corriente Roja, d’ERC, de les JERC, del Sindicat de Tècnics i de l’STEI-i per posar en comú iniciatives orientades a l’organització d’actes públics on s’expliqui i sìmpulsi el rebuig d’una reforma laboral que es valora com a molt negativa per a les treballadores i treballadors de les Illes Balears i Pitiüses, i del conjunt dels Països Catalans.

Es tracta de la primera d’una sèrie de reunions que es plantegen, juntament amb l’elaboració d’un Manifest conjunt i la convocatòria d’una concentració cívica de rebuig a la reforma labora pactada.

S’hi comenta la desfeta sindical que a l’actualitat s’està produint a les Illes i l’escassa incidència dels sindicats majoritaris en la crítica al model laboral que s’hi està imposant.
Hom considera que s’ha de continuar enfortint la societat civil illenca, mitjançant iniciatives que tendeixin a procurar-hi espais de trobada que resultin realment engrescadors.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana-Illes Balears i Pitiüses

El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (IV)

evamarilen | 24 Maig, 2006 09:08 | latafanera.cat facebook.com google.com

Des del primer moment que vaig començar a llegir el llibre ’El Déu possible’ del professor emèrit de teologia Sebastià Mesquida, publicat recentment per Lleonard Muntaner. Editor, ja em vengué al cap directament una de les reflexions que m’agradaria compartir amb vosaltres.

No són pocs els exemples que fan veure clarament que literatura i teologia, molt sovint, es donen la mà en la recerca o el tractament d'allò que en podem dir la religiositat.

Aleshores jo recordava, així, sense pensar-hi gaire, l'obra d’un dels escriptors peruans de gran renom, José María Arguedas (1911-1969), per a qui la religiositat arriba a transformar-se pràcticament i concretament en una potència política i social que anima la resistència popular indígena a les regions andines més recòndites del planeta.

A la novel•la que publica l’any 1964, Todas las sangres, l’autor hi descobreix el “Déu dels pobres” ben present al si de la comunitat indígena andina. Concretament en el cant d'una dona marginalitzada que té fama i aparença de bruixa.
Per a aquesta indígena quítxua, Déu esdevé aquell ser que es dedica a 'consolar el trist, a fer pensar l'alegre, a netejar la sang de qualsevol brutor'.
Aquest Déu seria per a ella el Déu vertader, oposat al Déu de l'església catòlica que es mostra i apareix més tost com l'ídol dels blancs, dels rics, dels espanyols, dels rics, dels poderosos.
Per això mateix, en un moment donat de la seva narració, el novel•lista peruà posa en boca d’aquella dona indígena una de les expressions que, al llarg de la història més recent de la teologia, resulta de les més punyents: "Dios de los señores no es igual. Hace sufrir sin consuelo”.

No és per casualitat que teòlegs de l'alliberament, com el també peruà Gustavo Gutiérrez, hagin escollit precisament aquest passatge de la literatura peruana, de la novel•lística peruana, Todas las sangres, per introduir-hi la seva obra fonamental sobre Teologia de l'Alliberament.

Els qui hem tengut la gran sort de romandre al seu costat, donant-li ple suport i fent-ne pràctiques, sabem molt bé fins a quin punt esdevé significativa i rellevant aquesta anàlisi de la religiositat popular llatinoamericana!
Hom hi pot posar totes les pegues que s’hi vulguin; la pot combatre de mil i una maneres (com ja va fer el papa actual quan s’exercia com a responsable de la doctrina de la fe) o defensar-la aferrissadament; la pot posar pels núvols de la transcendència més elevada o rebaixar-la al nivell més baix del menyspreu més groller.
El fet és, emperò, que des de fa dècades la Teologia de l’Alliberament esdevé una reflexió i una praxi teològica que no solament fa trontollar determinats aspectes que han servit de fonament a la reflexió teològica tradicional més convencional, sinó que, sobretot, continua alimentant la vida i la praxi religiosa de milions de persones i milers de col•lectius humans arreu d’Amèrica Llatina i, en general, a l’hemisferi Sud.

En llegir el llibre de Sebastià Mesquida, ‘El Déu possible’, les preguntes més punyents que m’acuden al cap i al pensament tenen molt a veure, precisament, amb tots aquests assumptes que s’hi tracten: l’home (a la primera part), Déu com afirmació de l’home (a la segona part) i aquest Déu de la història (en aquesta tercera part del llibre).

Es tracta d’una reflexió teològica que, vulguem o no vulguem, està feta des d’Europa estant.
Aleshores hom pot demanar-se, de quin esser humà estam parlant? A l’afirmació de quin home coopera el Déu cristià? Quina és la història que roman afirmada pel Déu cristià?

Des d’una perspectiva teològica alliberadora, a l’hora de parlar i escriure sobre el ‘Déu possible’, íntimament lligat a l’esser humà i a la història, hom percep que –com l’existència de l’home i el decurs de la història- el Déu del Nord no s’acaba d’ajustar ben bé a les característiques pròpies del Déu del Sud!

Fins a quin punt, avui dia, la gent que segueix les passes de Jesús de Natzaret, -al cap i a la fi un palestí, un no-cristià que va més enllà de la seva condició originària d’home jueu- passa per alt els condicionants més rellevants que s’imposen a la humanitat, a la història, i, en conseqüència, a la relació d’aquestes amb Déu!

És el cas de l’existència de l’imperi (EEUU de Nordamèrica), posem per cas.
Les anàlisis més acurades fan veure clarament que l’alt i ofensiu nivell de riquesa opulenta que s’hi desplega se sosté damunt les espatlles, fortes i robustes però ja massa malmenades, de multituds milmilionàries d’essers humans.

Mentre l’imperi malgasta amb tudadisses opulentes, la major part de la humanitat es veu abocada a haver de malviure dins la més esgarrifosa de les misèries que mai no ha patit la humanitat al llarg de la història.
Tant pel que fa a la seva intensitat, com pel que fa referència a la seva quantitat tan elevada, com pel que comporta de component ètnic i racial.

Per mostra, només un botó:
les pasteres innombrables replenes d’essers humans, africans, negres, de l’hemisferi Sud, disposades diàriament a tocar mare a les costes del Nord, habitades majoritàriament per gent blanca, hores d’ara.

Seguint amb aquesta reflexió, hom pot demanar-se:
‘El Déu possible’, a quina banda del món se l’ha de situar:
On es va fent l’home i la història del Sud, o bé on es va desfent la història i l’home del Nord?

Em complau ben molt poder presentar en públic, juntament amb Jaume Santandreu, aquest llibre de Sebastià Mesquida i Sureda, que duu per títol ‘El Déu possible’. Ho feim dimarts, dia 6 de juny, al Centre de Cultura de sa Nostra, a Palma, a les 20:00 hores.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca

Rebutjant l’estatutet de La Moncloa

evamarilen | 23 Maig, 2006 08:21 | latafanera.cat facebook.com google.com

L’únic partit d’àmbit nacional que tenim les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya, no fa gaire que s’ha vist força enriquit i molt ben reforçat, per l’aportació que hi ha fet democràticament la militància de base.

S’hi ha produït un pronunciament clar i explícit, democràticament i massivament manifestat, a favor d’un rebuig clar i llampant de l’estatutet ‘cepillado’ a Madrid, per ordre de l’actual resident a Moncloa. El mateix que, en campanya electoral al Principat de Catalunya, havia tengut la barra d'amollar-n'hi una com aquesta: 'Aprobaré el Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya'.
N'hi hagué qualcun que s'ho va voler creure! I així li ha anat.

S’hi ha dit que ja està bé.
Prou de pastelejar!
Anem al gra!
Deixem-nos anar d’històries i posem-nos a fer història! A fer país, a sembrar i escampar la llavor de la independència pertot arreu.
Com altres nacions europees que no l’eren, d’independents, i ara en aquest segle XXI ho són i ho seran.
Apuntem democràticament, acudint a les urnes, cap a la Constitució d’uns Països Catalans, lliures, sobirans i independents dins Europa. Sense cap casta de complex i amb la cara ben alta.
Rebutgem democràticament, acudint a les urnes, l’estatutet que ens volen encolomar des de Moncloa.

DIGUEM NO, VOTEM NO A L’ESTATUT!

Aquesta decisió, tan conseqüent i coherent amb allò que Esquerra ha mantengut durant tot el temps del procés, a l’exterior del partit ha creat molta de confusió i no pocs nervis onsevulla.

Ben nerviosa s'ha posat tota aquesta genteta que, de la defensa del NO en el referèndum s’atreveix a dir-ne ‘coincidència amb el PP’!

Coincidència, sí; però pels extrems oposats, clar!

A qualcú li ha vengut al cap que, a la dècada dels anys 70, a Palma, ja s’hi esgrimia aquest mateix argument per part del batle socialista que hi governava aleshores:
amb el més alt grau de cinisme polític que hom pugui imaginar-se, ficava dins del mateix sac representants del Partit Popular –llavors a l’oposició- i comunistes d’una Associació de Veïnats que es mantenia crítica amb la seva gestió municipal...

És clar que hi havia coincidència en la postura crítica negativa cap al senyor batle socialista.
Però pels extrems oposats: allò que el PP ho trobava massa, l’associació de veïnats ho trobava massa poc. Per això tots dos hi deien NO. Uns s’hi oposaven per considerar-ho excessiu, d’altres s’hi oposaven per valorar-ho com a insuficient.

Totes dues bandes s’hi oposaven, certament, però per motius força distints!

És ben curiós observar que, per a aquests mateixos sectors socialistes, aquesta crítica no resulta gens ni mica aplicable quan els afecta directament: ni PP ni PSOE no tenen cap casta de rubor a l’hora de ficar-se, plegats, dins el mateix sac del SÍ a la constitució europea, posem per cas; o dins el mateix sac del SÍ a l’estatutet valencià, per exemple.
Més tost, bravegen d’anar-hi de bracet, i s'afanyen a posar-s'hi com a exemple de bon comportament democràtic!

¿Per quines cinc centes s’hi troben la mar de bé, així, i, a més a més, pretenen d’imposar-hi una valoració positiva, en aquest cas i no en l’altre?

Esquerra Republicana de Catalunya, l’únic partit d’àmbit nacional que tenim les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans, fa bé de continuar sent:

- l’únic partit polític que escolta i atén les bases fins a les darreres conseqüències;
- l’únic partit polític que, per coherència i no perquè hi governàs malament, ha estat expulsat del Govern de la Generalitat de Catalunya;
- l’únic partit polític que continua defensant l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya;
- l’únic partit polític que dóna suport explícit, fent-se present, a la Plataforma pel dret de decidir ‘Som una Nació’;
- l’únic partit polític que es mereix rebre i obtenir el suport més decidit de les dones i els homes que vivim en algun dels territoris dels Països Catalans;
- l'únic partit polític, en definitiva, que impulsa la consolidació d'uns Països Catalans lliures i sobirans dins Europa, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana – Illes Balears i Pitiüses

La força sempre emergent de la gent jove

evamarilen | 21 Maig, 2006 10:50 | latafanera.cat facebook.com google.com

Qui maneja els fils d'unes societats com les que anam construint en aquesta part del món que anomenam Europa no és precisament una gent que pugui dir-se jove.

L'antiga i vella Europa, tot i les passes que es proposa de fer cap a un futur distint i millor, continua romanent en mans de gent amb la mentalitat vella que comporta el fet de voler mantenir-hi les velles estructures d'uns estats que s'han muntat en base a la vella concepció del domini i la dominació per la força de les armes.

Les democràcies del segle XXI, si volen arribar a ser conseqüents algun dia amb els principis que les inspiren, no poden donar per més vàlids els resultats d'una confrontació bèl·lica que els resultats electorals aconseguits en una consulta popular, posem per cas.

Donar la passa definitiva que porti a assolir la construcció, diguem-li també definitiva, d'una Europa que esdevengui democràtica fins al moll dels ossos, no pot quedar en mans d'una gent que encara porta dins del cervell i dins del cor les imatges i els sentiments de l'Europa més rància.

Hi calen presències noves, de gent jove disposada a saltar aquests murs, fins i tot a enderrocar-los si fa falta, per la força que hi aporten les vies i les regles de joc democràticament fixades.


Grup animador de Joves de Mallorca per la Llengua
(Foto: Picalsud)

N'hi ha més d'un que, girant la ullada cap al referèndum d'independència que ha estat convocat a Montenegro per al dia 21 de maig de 2006, no pot estar-se d'establir-hi comparacions amb el referèndum convocat al Principat de Catalunya per al 18 de juny de 2006.

Lamentabilíssimament, emperò, s'ha de reconèixer que, ara per ara, hi ha massa diferències perquè puguin comparar-se l'un amb l'altre!

Mentre des de Montenegro estant s'apunta cap a la independència i la sobirania del territori dins una nova Europa que les hi reconegui plenament, des del Principat de Catalunya -gràcies a les forces polítiques que majoritàriament propugnen i defensen el SÍ-, s'apunta cap a la consolidació d'una pertinença a l'estat espanyol que consideren que ha de perdurar per a sempre. Si més no per unes dècades més.

Sortosament, emperò, la força sempre emergent de la gent jove que milita dins Esquerra Republicana de Catalunya, unida a la força sempre emergent d'altra gent jove que també es mou en altres àmbits polítics, socials o culturals permet besllumar a l'horitzó com a factibles altres realitats nacionals, també reconegudes algun dia dins l'Europa dels pobles i les nacions que la conformen.

Sortosament hom pot dir que a les Illes Balears i Pitiüses, la força sempre emergent de la gent jove també s'hi detecta ben viva: qui no s'ho acabi de creure, que s'acosti a l'oportunitat de constatar-ho:
durant els dos dies de l'Acampallengua 2006 a la vila mallorquina d'Esporles.

La força sempre emergent de la gent jove mallorquina esdevé una veritable força, imparable, que ja no hi ha ningú que pugui aconseguir d'aturar mai.

Cecili Buele i Ramis
Secretari de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

Esquerra Republicana - Illes Balears i Pitiüses

Primer de maig, cadascú pel seu compte

evamarilen | 01 Maig, 2006 08:39 | latafanera.cat facebook.com google.com

Enguany, amb motiu de la celebració de la Festa del Treball, el primer de maig, les diverses organitzacions sindicals es manifesten a Palma, i HO FAN CADASCUNA PEL SEU COMPTE.

Des d'Esquerra Republicana, es lamenta aquesta manca d'unitat sindical a l'hora de manifestar-se conjuntament en defensa dels interessos de treballadores i treballadors de les Illes.

Esquerra dóna suport explícit a totes aquelles iniciatives sindicals que treballen incansablement en la defensa efectiva de la classe treballadora arreu dels Països Catalans.

A l'hora de prendre una decisió, Esquerra valora molt positivavment l'opció que proposa mostrar l'adhesió política a aquelles organitzacions sindicals que treballen des de l'esquerra, per la república i la reconstrucció nacional dels Països Catalans, en la tradició i experiència llibertària més intensa.

Aquí, a les Illes Balears i Pitiüses, una d'aquestes organitzacions sindicals, sense cap casta de dubte, és la CGT-Balears.


Capçalera de la manifestació de la CGT-Balears
(Foto: Picalsud)

Si a això s'afegeix que la CGT-Balears, a Palma, ha proposat de fer-ne un recorregut que va des de la plaça del Rei en Jaume fins a la plaça del Roser -on fa comptes reclamar-ne el canvi de denominació per la PLAÇA DELS AGERMANATS-, no ha de resultar gens estrany que es convoqui la militància d'Esquerra Republicana perquè s'hi sumi.


Concentració de la CGT-Balears davant del monument als Agermanats, a Palma
(Foto: Picalsud)

¡Visca el Primer de Maig!
¡Visca la lluita sindical per millorar les condicions de vida de la classe treballadora!
¡Visca la lluita per l'alliberament nacional dels Països Catalans!

FOTOS D'ALTRES ACTES DE LA CGT-BALEARS

Acte commemoratiu del 75è aniversari de la República al Pla de na Tesa

evamarilen | 21 Abril, 2006 19:07 | latafanera.cat facebook.com google.com

Amb la presentació que Lila Thomàs fa del conferenciant, l’historiador Arnau Company, s’inicia l’acte commemoratiu del 75è aniversari de la República, organitzat conjuntament per Alternativa EU-EV i Esquerra Republicana, a la Biblioteca del Pla de na Tesa, dins el terme municipal de Marratxí, divendres, dia 21 d’abril.


L'historiador Arnau Company,
fent la conferència al Pla de na Tesa

(Foto: Picalsud)

Entre d’altres elements, s’hi recorda que l’espanyol, l’únic estat europeu que ha reinstaurat una monarquia a la segona meitat del segle XX, amb cap d’estat designat pel dictador Franco, té uns fonaments sobre els quals és impossible construir una democràcia avançada.

S'hi manifesta que necessitam un sistema que es basi en la participació i en la responsabilitat ciutadanes.

Un sistema en què el dret d’autodeterminació sigui un dret inalienable de les diferents nacions de l’estat, construït sobre els valors d’igualtat.

En presència de la gent que omple el recinte, el conferenciant Arnau Company fa una repassada històrica sobre allò que fou la vida democràtica espanyola entre els anys 1931 i 1939, a Mallorca.

FOTOS D'ALTRES ACTES REPUBLICANS FETS ENGUANY A MALLORCA

Acte republicà a sa Pobla força interessant

evamarilen | 21 Abril, 2006 11:29 | latafanera.cat facebook.com google.com

República i transició, és el títol de la conferència que fa Miquel López Crespí al centre cultural sa Congregació, de sa Pobla, en el cicle organitzat per l’Associació de Joves Pinyol Vermell

És dijous, dia 20 d’abril, a les 20:30 del capvespre.

Molt ben presentat el conferenciant per la jove poblera, estudiant universitària d’Història, Margalida Gost Torrandell, qui en fa un repàs de les dades més rellevants com a escriptor i historiador, Miquel López Crespí s’adreça a un auditori –majoritàriament jove- que roman ben atent a les seves explicacions durant més de dues hores seguides.


El conferenciant Miquel López Crespí,
amb la presentadora de l'acte Margalida Gost Torrandell

(Foto: Picalsud)

Comença fixant l’atenció en la restauració borbònica produïda a l’estat espanyol després de quaranta anys d’implantació de la dictadura franquista que ha enderrocat el règim legítimament instaurat de la República.

Fa un repàs històric d’allò que passa el segle XIX a l’estat espanyol, farcit de guerres civils, sublevacions militars, pronunciaments eclesiàstics de caire conservador, i oposició al procés de modernització europea de l’estat espanyol.

Explica que els experiments democràtics espanyols burgesos que comporta l’arribada de la II República espanyola xoquen de ple amb les aspiracions d’altres sectors socials com els jornalers del camp o els obrers de les fàbriques que s’acosten molt més a l’anarquisme i al comunisme.

La il•lusió de molta gent, davant la caiguda dels borbons provoca diverses concepcions de la República, segons que se l’orienta a solucionar la fam que pateixen les multituds o a atendre qüestions relacionades amb l’educació en mans de la burgesia o a procurar el reconeixement de les nacions oprimides dins l’estat propugnat pels intel•lectuals.

L’alegria és molt gran, perquè es comparteix el fet de comprovar que s’ha acabat amb tot un passat horrorós ple de guerres, de violències i de fam, i s’és a punt d’iniciar una etapa nova.

Quan apareix la II República, no solament es dóna la república de les bones intencions, la dels professors o la dels intel•lectuals; també apareix la república dels nacionalistes –catalans, bascs, gallecs, andalusos, castellans...-, la república socialista d’esquerres, la república democràtica, la república de les comunes de l’anarquisme, la república autogestionada a Aragó, la república comunista llibertària, la república del col•lectivisme agrari català, impulsat per la UGT i la CNT,... i tantes d’altres formes de gestió pública dels recursos.

Quan es vol passar de la modernització i autotransformació de la dictadura franquista a una certa democratització aparent, s’hi repeteixen els mateixos debats del temps de la república democràtica.

Quan arriba la transició a la democràcia actual, tot això també hi és ben present, a la seva manera. S’hi plantegen aquells mateixos problemes que havien estat plantejats i no del tot resolts durant la II República espanyola.

Els dos grans partits –PSOE-PCE- pacten amb el franquismes les regles de joc de la transició, per tal de consolidar el nou estat monàrquic joancarlista.

Fa referència el conferenciant al que considera el moment essencial en la història recent quan el 20 de desembre de 1973 un comando d’ETA lleva d’enmig Carrero Blanco que havia de ser l’encarregat de preservar l’essència del Moviment franquista, i n’havia de mantenir el bassó i les formes.

Es tracta d’una acció militar d’ETA que és analitzada i vista com a resposta a les accions repressives realitzades per la policia i les forces d’ordre públic del règim dictatorial, que venien fortament marcades per la tortura i els maltractaments físics i psíquics de qualsevol casta de dissidència.

És llavors quan la burgesia comença a plantejar-se més seriosament la necessitat d’una reforma del franquisme que permeti la implantació del model democràtic que era corrent a Europa.

És quan sorgeixen les comissions obreres més actives i dinàmiques, incontrolables, republicanes, antisistema.

Un dels moments clau es produeix l’any 1976, quan cinc obrers són morts a la catedral de Vitòria, per ordre de Fraga Iribarne, ministre d’Interior franquista.

La fi del franquisme està més que cantada. I és llavors quan cal repartir-se el botí de l’estat, els sous, els càrrecs, els doblers, els béns i privilegis, els cotxes oficials, els pressuposts milmilionaris, les situacions pròpies de la gent més benestant.

El paper del PCE hi esdevé fonamental. Ja que solament aquest partit hi mereix credibilitat i té la capacitat de neutralitzar els moviments republicans, antimonàrquics, que ha de permetre l’aprovació d’una Constitució monàrquica.


El conferenciant Miquel López Crespí
donant dades sobre la República i la transició

(Foto: Picalsud)

La redacció de la Constitució vigent a l’actualitat manté la columna vertebral que aguanta el capitalisme espanyol enfront de la crisi que li podia haver provocat el canvi de règim.
Consagra la monarquia llegada pel dictador.
Enforteix la tasca encomanada als militars que esdevenen els garants de la sagrada unitat d’Espanya.
Desconeix i ignora les diverses nacions oprimides que conformen l’estat espanyol.
Nega el dret a l’autodeterminació d’aquestes nacions diverses.
Prohibeix la federació de comunitats autònomes contra la possible recuperació d’Euskal Herria o dels Països Catalans.
Consagra l’economia de mercat capitalista, garantint el dret a la propietat privada capitalista.

D’aquesta manera, diu i conclou el conferenciant Miquel López Crespí, la victòria militar franquista de l’any 1939 queda consolidada amb la nova constitució democràtica de l’any 1978, després que el període de transició que, entre d’altres aspectes, ha servit per eliminar les diverses pràctiques democràtiques de participació cívica que havien existit abans de la dictadura, no entronca amb la realitat prèviament existent durant la II República espanyola.

MÉS FOTOS DE L'ACTE REPUBLICÀ A SA POBLA

Sentit homenatge republicà a la vila de Sencelles

evamarilen | 17 Abril, 2006 21:13 | latafanera.cat facebook.com google.com

El 14 d'abril d'enguany, a les 17:30 hores del capvespre, seguint el costum establert des de fa un grapat d'anys, un col·lectiu de gent republicana s'ha arreplegat al cementeri municipal de Sencelles.
Hi han retut, com sempre, un sentit i emotiu homenatge a la gent republicana que va ser víctima de la barbàrie feixista desplegada en aquest municipi mallorquí ara fa 75 anys.
Una senzilla i molt sentida ofrena floral a la fossa comuna on descansen les restes d'aquests homes, la memòria el bon record dels quals es pretén mantenir sempre vivents, contribuí a sumar-se a la més de setantena d'actes programats enguany a Mallorca, en commemoració de la II República.


Gent que acudeix a l'acte republicà,
organitzat al cementeri municipal de Sencelles

(Foto: Picalsud)

Les paraules que s'hi sentiren reivindicaven el tractament just de la labor desplegada per aquella gent sencellera que, enmig de grans dificultats, va voler mantenir i defensar la legalitat republicana.
S'hi feu palès que, malgrat tímides i petites, en aquests darrers temps s'han anat fent passes cap al reconeixement oficial d'aquella tasca, gràcies a la labor persistent que hi està duent a terme la gent esquerrana i verda que es mou a Sencelles.


Gent republicana que reivindica aprofundir en la memòria històrica a Sencelles
(Foto: Picalsud)

La participació cada cop més nombrosa de gent del poble i de fora poble, d'arreu de Mallorca, que s'hi arreplega cada any, fa veure ben a les clares que, sobretot entre la gent més jove, hi creixen les ganes d'endinsar-se en el coneixement de la història i d'aprofundir en l'enfortiment de la memòria històrica, per tal de continuar treballant, amb més força que mai, a favor d'un règim com el republicà que, sense cap casta de dubte, acaramulla moltes més grans dosis de contengut democràtic que qualsevol dels règims monàrquics que encara perviuen a Europa.


Ofrena floral davant la fossa comuna on descansen les despulles
de gent republicana sencellera assassinada pel feixisme

(Foto: Picalsud)

FOTOS D'ALTRES ACTES REPUBLICANS FETS ENGUANY A MALLORCA

Visca la República!

evamarilen | 13 Abril, 2006 16:49 | latafanera.cat facebook.com google.com

Avui fa tres quarts de segle, els carrers i les places de gairebé totes les ciutats i pobles del país eren l’escenari d’una fita única en la nostra història: un règim monàrquic corrupte, còmplice durant els seus darrers anys de la dictadura de Primo de Ribera, era derrocat per de la pressió popular, reflectida en el resultat electoral de les eleccions municipals de l’anterior dia 12.
El 14 d’abril de 1931, la legalitat republicana, moguda pels nous vents de llibertat, va venir farcida d’alegria, i d’esperances personals i col·lectives.


Josep Juàrez, líder sindical que defensa públicament i amb fermesa
valors tan republicans com la igualtat, la llibertat, la democràcia

(Foto: Picalsud)

La commemoració d’aquest 75 aniversari, com totes les commemoracions, no deixa de tenir un cert caràcter convencional, és cert.
Però també té la virtut de tornar a primera línia d’actualitat una part del debat polític d’arrels molt profundes, que apunta directament a desemmascarar les mentides i injustícies de l’actual règim econòmic i polític.
Per tant, el debat sobre la República, lluny d’estar (com pretenen els amics del sistema) ancorat en l’arqueologia, es torna viu, d’estricta actualitat, i d’un potencial transformador molt més fort del que voldrien les panxes agraïdes.

Sens dubte, som hereus del nostre passat. L’ombra de la desfeta de l’any 1939 encara es perllonga al segle XXI. D’aquesta herència, que anul·la voluntats i tanca les boques, són testimonis les desenes de milers de cossos de persones innocents, assassinades per la repressió feixista, que encara esperen, en fossars anònims, a que la societat tingui coratge de reivindicar i honorar la seva memòria.
També tenim, per si algú no ho recorda, el rei “atado y bien atado”, que va nomenar Franco, en una democràcia limitada a les llibertats formals, però tutelada i orientada cap als interessos de les classes privilegiades, majoritàriament d’ascendència secular, i amb renovades pràctiques d’explotació i exclusió social.

Per tant, és impossible separar el debat sobre la forma de govern, de la lluita per una societat justa i solidària.
La institució monàrquica és, per definició, l’antítesi de la democràcia, sense oblidar el seu caràcter parasitari, caduc, masclista i molt cara de mantenir. Una institució gens transparent, amb els seus membres per damunt de qualsevol control fiscal, judicial o polític, dedicats íntegrament a satisfer una permanent necessitat d’autopromoció, que alimenti el miratge de la seva utilitat.
Fa cent cinquanta anys es deia allò de “la monarquia és el règim de la bancocràcia”. Desprès de tot aquest temps, resulta aclaparadora l’actualitat d’aquell enunciat.

En aquest dies, alguns joancarlistes, que es diuen d’esquerres, volen convertir l’aniversari de la proclamació de la II República només en una mera reivindicació “d’aquells valors”.
Altres, de més agosarats, reivindiquen fins i tot la memòria històrica, sense voler anar més enllà.
Pens, sincerament, que uns i altres hauran de decidir en quin dels dos altars posen el ciri. Perquè reivindicar els valors republicans, mantenint fidelitat al sistema simbolitzat per l’hereu del dictador, sembla un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar.
No només es tracta de guardar fidelitat a un determinat règim de govern. Es tracta, sobretot, de la domesticació pel sistema capitalista d’una burocràcia política i sindical, que es diu d’esquerres, però que accepta submisament les seves regles de joc.

De manera saludable, però, altres sectors alternatius promouen un debat social i transversal, en multitud d’actes de tot tipus, al voltant de l’aniversari de la II República, i més enllà.
Aquesta esquerra, nova i plural, reivindica els espais de justícia social encetats ara fa 75 anys, alhora que lluita pel redreçament de l’honor i la memòria de les víctimes de la repressió, amb la recerca de la veritat, i projecta la seva voluntat cap a l’aprofundiment de la democràcia, cap a la definitiva supressió de la monarquia, cap a la llibertat republicana.

14 d’abril de 2006
Pep Juárez,
Secretari general de CGT-BALEARS

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS