Administrar

Entre Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca, circulen informacions diverses que poden ajudar a incidir, d'alguna manera, en l'enfortiment de la societat civil arreu dels Països Catalans. M'agradaria fer-hi algunes passes amb aquest blog A càrrec de: www.cecili.cat

El batle republicà de Palma, Emili Darder (i 2)

evamarilen | 22 Febrer, 2007 19:15 | latafanera.cat facebook.com google.com

Vint-i-sis anys després del 23-F... el 24 de febrer de 2007 es compleix el setantè aniversari de l'afusellament del darrer batle republicà a Palma, el doctor Emili Darder i Cànaves.

Amb aquest motiu, enguany s'organitzen a Ciutat nombrosos actes que hi fan referència directa.

L'Obra Cultural Balear organitza un acte d'homenatge al batle republicà, a la seu social del Col·legi Oficial de Metges

La Federació de Palma del PSM-Entesa Nacionalista també li ret homenatge a la plaça del Tub, davant l'Escola d'Arts i Oficis (lloc on es dictaven les sentències militars).

Esquerra-Illes, seguint el costum establert ja fa anys, es concentra diumenge, dia 25 de febrer, a les 12 del migdia davant la paret del cementeri de Palma on va ser afusellat Emili Darder, per retre-li l'homenatge republicà que, enguany, recau en les intervencions de Ferran Tarongí, candidat d'Esquerra a la batlia de Palma, i Joan Lladó, president i candidat d'Esquerra-Illes al Consell de Mallorca.


Foto de la tomba d'Emili Darder
(Gentilesa del seu nebot Pep Darder i Sastre)

Acostumen a fer-s'hi presents, a tots aquests actes, alguns del familiars del Dr. Emili Darder, que avui conviuen amb nosaltres.

Seguint amb l'encetat no fa gaires dies al blog relacionat amb el batle republicà de Palma, Emili Darder i Cànaves, un dels capítols més colpidors, que porta el núm. 16 de l'esborrany elaborat pel seu nebot Pep Darder, es titula “Els meus records de la detenció del batle Emili Darder ».
Resulta força expressiu quan s’hi detalla com aquest nebot que encara viu entre nosaltres recorda la detenció de l’oncle Emili:

“Estàvem acabant de dinar, o encara asseguts a la taula, amb el silenci imposat de parlar poc, ja que tots aquests dies gairebé la tranquil·litat no podia existir. Era el que s’usava per tot el que estava passant a Espanya i més a prop a Ciutat. Les notícies per la ràdio i els rumors que arribaven pertot arreu no eren gaire tranquil·litzadores.
Quan de sobte sentírem un pum pum pum molt fort que arribava com una estrepitosa i fortíssima tronada. Era un soroll damunt fusta.
De seguida pensàrem que el renou venia de ca l’oncle Emili, i pareixia com si tirassin la porta de l’entrada per avall.
Només vàrem sentir tres cops.
El silenci que es va fer a ca meva era tan profund, com els cops que havien pegat a la porta de l’entrada. En certa manera, presumíem els esdeveniments.
Què podíem fer nosaltres? Res, era el més apropiat. Esperar veure què passaria.
Tots vàrem quedar quiets, sense a penes alenar. Semblava que els esdeveniments podien ser seriosos. El temps es feia etern, esperant què passaria. Encara que les sospites, tots les teníem.
En menys de tres minuts, com un fibló, entraren a ca nostra pel jardí provinent del nostre veïnat, l’oncle Emili, dues persones que pareixien gegants, pistoles en mà, amenaçant el cap de mon pare, i dient-li cridant:
- Dónde está tu hermano?!
No sé com descriure aquells moments que, si bé varen ser curts, ens varen parèixer llargs i terribles.
El pare, conservant no sé com la serenitat dins aquell atropell, -que com més hi pens, més fort i terrible va ser-, no sé com no li va pegar un atac de cor! Es va aixecar lentament i dient:

- Jo no ho sé molt bé, però crec...
- Hable en cristiano!
- Idò, como es trobava mal, pienso que estará en casa del meu hermano médico Tomeu, aquí al lado...
- Dónde estará esto? Acompáñenos!
Li posaren les dues pistoles a l’espatlla. El pare es va dirigir poc a poc cap al jardí, que també estava al costat de la casa de l’altre oncle.
La meva mare em va fer aixecar de la cadira i em diu molt fluixet:

“Acompanya el pare, i així no anirà tot sol”
Quan veuen que jo m’aixec, un d’ells em posa una pistola al clatell i partim cap a casa de l’oncle Tomeu.
Jo no comprenia com les cames no em feien figa. De seguida vaig comprendre per què mumare em va dir allò: segur que no volia deixar mon pare tot sol, davant una situació tan compromesa, i devia pensar que aquella gent no s’atreviria a fer un disbarat, en presència d’un infant.
Mai no havia trobat tan llarg el caminet cap a la casa de l’oncle Tomeu!
Quan arribaren a unes petites escaletes de la porta d’entrada, mon pare em va dir:
“Queda’t aquí, ja els acompanyaré jo a dins”
Vaig creure. No sabia què fer. Vaig esperar una estona i després, corrents cap a ca meva com un llamp, fins aferrar-me a les faldes de mumare i vaig rompre a plorar...
Passà un temps, que es va fer etern. I a la fi va tornar mon pare i ens va contar que se l’havien emportat de qualsevol manera, ja que l’oncle Emili estava al llit perquè estava malalt.
El dinar va quedar a la taula i tots ens vàrem anar a la saleta, sense fer cap comentari.
Imaginàvem que la cosa havia estat greu.
La meva mare em va dir:
- “Recull les sobres del dinar i dóna-les als moixets!”
Més endavant vaig sentir contar al pare que aquests intrusos eren presos amollats de la presó de Sant Carles.
Record que l’uniforme que portaven no pertanyia ni a la Guàrdia Civil ni a la Guàrdia d’Assalt. No el sé descriure exactament.
Posteriorment he aclarit que eren els famosos
Jinetes de Alcalá, alliberats de la presó per aquelles dates, amb la finalitat de fer detencions, sense que s'hi haguessin d'embrutar les mans ni els militars ni els feixistes...”

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS