Administrar

Entre Àfrica, Amèrica Llatina i Mallorca, circulen informacions diverses que poden ajudar a incidir, d'alguna manera, en l'enfortiment de la societat civil arreu dels Països Catalans. M'agradaria fer-hi algunes passes amb aquest blog A càrrec de: www.cecili.cat

Pep Juàrez: Aquell 9 d'octubre

evamarilen | 09 Octubre, 2007 18:33 | latafanera.cat facebook.com google.com

Pep Juàrez, que des del País Valencià estant s'instal·la a Mallorca on desplega una activitat frenètica i una feina intensa, impulsant iniciatives socials afavoridores de canvis polítics genuïnament d'esquerres, marcadament republicans, ret homenatge a aquelles dones i aquells homes que, trenta anys enrere, inicien el llarg i difícil camí de l'establiment i consolidació de la democràcia arreu dels Països Catalans.

Vet ací l'escrit que redacta, tot commemorant el 9 d'octubre, la Diada del País Valencià.

”Avui fa trenta anys, el 9 d’octubre de 1977, els carrers de València eren plens de gom a gom. Va ser un dia pletòric i especial. El final de la dictadura havia coincidit amb el sentiment alliberador d’un poble, el valencià, i el 9 d’octubre, commemoració de l’entrada del rei Jaume I a la ciutat, l’any 1238, va ser la data triada per les forces polítiques i socials progressistes, dins un ampli ventall, per convocar una manifestació unitària, en demanda de llibertat, amnistia i autogovern. Va ser l’eclosió democràtica més important des de la II República, amb el respecte, la fidelitat, i fins i tot la veneració que per la República mantingueren els valencians, durant la llarga nit de la dictadura.

Les setmanes i els dies previs a la Manifestació van ser d’una enorme expectació. Als pobles, als barris, als centres de treball, a la Universitat i als centres educatius, als mercats, als transports públics, als bars, a cada casa... tothom parlava de la manifestació convocada aquell diumenge d’octubre.

La militància d’esquerres va fer feina, i de valent, per convocar aquella mobilització. Estaven ben entrenats de la recent campanya electoral de juny d’aquell any. Als dies previs corrien rumors i amenaces d’atemptats d’extrema dreta, i això al País Valencià mai no ha estat una broma, atesa la impunitat amb la que s’ha desenvolupat el terrorisme feixista, en terres valencianes, des de la mort del dictador, amb desenes de bombes, morts i ferits.

Per desgràcia, en aquesta ocasió també aquestes amenaces es varen concretar, entre d’altres agressions, en l’assassinat del jove militant del Moviment Comunista, Miquel Grau, a Alacant, mentre penjava cartells convocant a la Manifestació de València.

Però la marxa va transcorre sense incidents, perquè el poble va plantar cara als assassins de Miquel i a la covardia feixista.

La Manifestació recorregué els aproximadament tres quilòmetres que separen la Plaça de Sant Agustí i la Plaça d’Amèrica, junt al llit vell del Túria.

Però, quan la capçalera havia recorregut tot el trajecte, i a la Plaça d’Amèrica no hi cabia ja ningú més, es va haver de llegir el manifest, tot i que encara, a l’inici, la Plaça de Sant Agustí estava plena de gent, sense poder donar ni un pas.

Es va calcular l’assistència de tres quarts de milió de persones en termes reals (aproximadament, la població aleshores de tota la ciutat).

Però, qui era capaç de quantificar un fet con aquell? La dreta valenciana va tenir una presència residual entre la multitud. Les esperances d’alliberament de classe obrera i nacional varen ser els eixos transversals d’aquell esdeveniment que, els qui vàrem tenir la sort de ser presents, mai no oblidarem.

Què ha quedat de tot aquell allau democràtic? Per desgràcia, poca cosa.

En pocs anys, l’esquerra no va sabre gestionar el capital polític acumulat aquell 9 d’octubre, i va consentir que la dreta manipulés de manera letal els sentiments diferenciadors de la identitat valenciana. I es va deixar guanyar, a més de la batalla dels símbols, la normalització de la llengua (a hores d’ara, el valencià –el català del País Valencià- està ferit de mort) i les aspiracions nacionals i de classe.

Amb posterioritat, la desertització industrial (amb el PSOE es va tancar la siderúrgia de Sagunt) i la pèrdua de drets nacionals, laborals, i democràtics ha estat una sagnia social.

I així s’ha arribat a la situació actual, on la dreta més reaccionària està aferrada com una pegellida a les institucions, i els drets nacionals i socials dels valencians són ofegats pel folklorisme i l’especulació.

Tots hem tingut sempre molt clar allò de que “el País Valencià serà d’esquerres, o no serà”.

A hores d’ara, a trenta anys d’aquella manifestació i a tres-cents de la Batalla d’Almansa, estam tots obligats a solidaritzar-nos amb la gent que planta cara, al País Valencià, a la incultura, a la intolerància i al feixisme.

Per a tots i totes els que lluiten, avui volem recordar aquell 9 d’octubre”.

Pep Juárez,
des de les Illes Balears.
9 d’octubre de 2007.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS