Aframericanet-2011

Agraesc l'atenció dispensada pel bon company de lluites sindicals, en Pep Torres, qui m'ha publicat l'entrevista que em va fer i que vaig passar un guster de respondre.

Es pot trobar a la pàgina 32 del núm. 116 de la revista Papers, corresponent al mes d'abril de 2010.

Se'm demana, i hi dic la meva sobre assumptes diversos.
Tot queda molt ben reflectit en titulars i subtitulars com aquests:

"Sempre he estat, som i vull continuar sent utòpic."

"Hi ha polítics corruptes a les institucions públiques, per mor dels votants que els hi posen."

"La corrupció que ara aflora a la superfície no es dóna quan un jutge l'ha sentenciada, sinó molt abans."

"En les minories més dinàmiques fins ara, pot arrelar-hi un tal desencís que les porti a trencaments traumàtics amb les institucions."

En el més que probable retorn victoriós de la dreta estantissa a les institucions públiques d'aquestes Illes nostres, qualque responsabilitat deuen tenir els partits que s'hi consideren d'esquerres.

N'hi ha que pensen i creuen que la tenen TOTA!

La prova del nou? Començant per l'hospital de Son Espases... Palau de Congressos... Plans territorials...!

Per continuar fent a les institucions públiques allò mateix que fa la dreta, val més que ho faci qui en sap més, no?

Mirant i escoltant un representant polític del més alt nivell, que xerra i es belluga per TV Mallorca aquesta nit de Santa Bibiana, vaig notant que de cop sec se'm posa la pell de gallina! Que una suor freda em comença a recórrer el cos de cap a peus!

Em fa la impressió que m'estic convertint en una d'aquelles persones que ha perdut el cervell i la memòria. Que ja no som jo, sinó un altre. Que ja no veig ni sent allò que veig. Que ja no escolt ni puc sentir allò que escolt. Que he esdevengut víctima d'una de les al·lucinacions més increïbles.

Em repugnen, des de sempre, aquells senyors polítics que, amb allò que diuen en un moment donat, pretenen aconseguir de tapar tot allò que han fet malament, o que han deixat de fer bé, en temps passats.

Em cauen molt malament, d'altra banda, tots aquells senyors polítics que, quan s'adrecen a la gent per la televisió -la ràdio, la premsa o internet-, fan la impressió que es creuen i es pensen que la gent que se'ls mira i se'ls escolta ja no té memòria. Ja no recorda res dels temps passats. Ja n'ha oblidat les malifetes...

Em repugnen i em cauen malament aquesta casta de senyors dedicats a la feina política d'aital manera.

Però, sobretot, em repugnen i em cauen malament aquelles persones -afiliades, militants i votants-, que, amb la seva decisió, es prenen la responsabilitat de col·locar persones com aquestes al front d'una organització que, un dia o un altre, s'ha d'encarregar de governar aquest bocí de país nostre.

Quin futur l'espera, amb un passat recent tan malaurat?
Quin present que tenen els Països Catalans!

Salut! Coratge! Resistència, va dir aquell!

Tres dècades passen aviat. Sobretot si se'n fa poca memòria o es mantenen dins l'oblid!

Així passa amb l'arribada de la democràcia a Ciutat...

Trenta anys després, qui la recorda? Qui la celebra? Qui gaudeix de la seva memòria? Qui convida la gent d'avui a fer-ne reflexió i anàlisi? Qui gosa destriar-hi embulls i falsedats i enganys i mentides i abusos i malifetes? Qui s'atreveix a enfilar-hi rumbs nous cap a una democràcia més intensa?

Tot queda per “quan véngui bé” -que no arribi mai-

 (Segueix)

Tot i la cada cop més nombrosa presència de gent negra a Mallorca, encara hi perduren "tics racistes" profundament arrelats dins l'ànima de gent blanca que no es pot estar de manifestar-los...

M'arriba a l'anima l'escrit que, amb el títol "Vergonya aliena" surt publicat en un periòdic local...

Vergonya aliena

Des d’aquí vull manifestar la meva més enèrgica protesta contra un conductor que increpà un taxista en la plaça des Fortí, avui matí, dient-li “puta negre” en repetides ocasions.

Jo em trobava dins el taxi i puc assegurar que no solament no havia comès cap infracció, sinó que en sentir aquestes paraules no es va indignar ni de bon tros tant com jo.

En veure’m tan exaltada (jo mateixa vaig increpar al conductor), el taxista em va dir que no pot perdre la calma, perquè està avesat que cada dia l’insultin, i que fins i tot es neguin a pujar al taxi quan veuen que és negre.

Així, hem fet el recorregut mentre em contava les mil i una humiliacions que ha de patir cada dia, i em deia que moltes vegades es demanava quina educació pot donar als seus fills aquesta gent.

Mentre un negre dirigeix el món des dels EUA, un altre és condemnat a la humiliació per haver comès el pecat –amb gran esforç, pel que em va dir- de procurar-se una vida digna en un país d’hipòcrites i corruptes, que s’enriqueixen sense pudor mentre la gent honrada fa feina.

M’he sentit molt avergonyida de pertànyer a aquest món de sepulcres blanquejats i esper que algú faci arribar al taxista aquest crit meu, de desencís, que estic segura que molta gent subscriuria.

Una ciutadana avergonyida

Palma, 29.09.09