Aframericanet-2011

Mentre n'hi ha que celebren a bombo i platerets el naixement d'algun membre de la família reial espanyola, d'altres, com Joan Esperitsant, desitgen la implantació de la república.

Així ho manifestava amb la lectura de l'escrit que va fer a l'homenatge republicà al cementeri manacorí de Son Coletes el proppassat dia 15 d'abril.

"Primerament, si m'ho permeteu, volia donar les gràcies a n'en Toni Cànoves, per deixar-me dir unes paraules, pel fet de lo que estam en aquests moments tristament rememorant.

Pels que ni em coneixen, el meu nom és Joan Espiritusanto, o si el voleu catalanitzat Joan Esperitsant, com també m'anomenen i som de Cala Rajada.

Vaig tenir un oncle mort d'un tret i el meu pare en pena de mort, que no es va executar, cinc anys a les presons i el desterro posterior.

Des del dia que pel periòdic em vaig assabentar d'aquest homenatge que es feia a les persones que sofriren l'assassinat a mans d'aquells botxins, àvids de sang republicana a tot arreu dels Països Catalans i d'Espanya, vaig acudint cada any en aquest recinte, on descansen molts dels assassinats, no tots, perquè encara no s'han pogut trobar molts d'altres afusellats i enterrats, qui sap on, com sabeu se cerquen per donar-los una sepultural com es mereixen.

Venc i vendré, mentre pugui, perquè sent una força imperiosa, per reptar el meu homenatge als qui dins un temps ja llunyà pensaven com jo avui.

Fa dos anys, coincidint amb aquest homenatge, per una operació a l'hospital, la meva presència no va ésser possible.

He vist que, desgraciadament, algunes persones que abans eren l'ànima d'aquest homenatge, ja no estan entre noltros; però em reconforta veure que l'assistència cada any ha estat superada i espero que aquesta tendència continuï.

Eguany puc constatar que la llavor que sembraren aquestes persones, amb el martiri que sofriren, està donant els seus fruits, el sentir republicà està creixent amb molta força per molts de pobles de la nostra terra.

Ens toca a noltros, que aquest sentiment sigui abnat amb el nostre quotidià esforç i treball, i que dins un futur no molt llunyà, puguem gaudir d'un país totalment republicà, en la proclamació de la tan esperada i desitjada III República.

Moltes gràcies".

Amb aquest esperit, Joan Esperitsant presenta a Cala Rajada, divendres, 27 d'abril de 2007, la candidatura municipal d'Esquerra-Capdepera a l'ajuntament gabellí, encapçalada pel dinàmic i actiu militant republicà Jordi Bou.

El mes de setembre de 2005, en una de les Xerrades d'estiu a la fresca que organitza Esquerra al Cafè Can Lliro a Manacor, intervé i hi fa una conferència ben il·lustrativa el diputat d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats, Joan Tardà.

Amb el títol El desembarc d'Esquerra a terres madrilenyes, el parlamentari d'Esquerra explica què hi fa i què hi vol fer a Madrid, donant suport a l'esquerra espanyola.

Queda ben palès l'objectiu d'anar ofegant les envestides genocides del nacionalisme espanyol, representat en la dreta més dura del Partit Popular; i d'anar fent passes endavant en el camí cap a la independència dels Països Catalans.

Ja aleshores apunta, entre d'altres, una aportació pròpia que considera emblemàtica: el projecte de llei de la memòria històrica elaborada pel grup parlamentari.

Bo resulta recordar-ho aquests dies, quan es fa públic que Esquerra no se suma a l'acord IU-ICV-PSOE sobre la llei de la memòria històrica.

El mateix diputat, que hores d'ara s'exerceix a Madrid com el portaveu d'Esquerra al Congrés assegura que "Esquerra es mantindrà ferma en la demanda que la llei de la memòria ha de fer justícia"; i avança que "el Grup Parlamentari d'Esquerra no avalarà una proposta de llei que no reconeix jurídicament la condició de víctima a totes les persones físiques o jurídiques que van ser represaliades per la dictadura i que no anul·la les sentències de tots els tribunals polítics i militars del franquisme".

Aquesta és la postura clara i ferma d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats.

És d'agrair que sia així, si més no, per mantenir ben enlaire certes fites ja ben marcades, també a Mallorca, per la gent i entitats que reclamen més justícia davant d'actes tan rebutjables com l'assassinat del batle republicà de Palma Emili Darder i Cànaves.

Davant d'un abast tan esquifit de la iniciativa socialista d’una Llei de la memoria històrica, que no afronta de manera suficient la reparació a les víctimes del franquisme, i que no s’atreveix a anul•lar els judicis sumaríssims de la dictadura, com són ara els del president Lluís Companys o del batle Emili Darder; sortosament es pot comprovar que la societat civil dels Països Catalans no afluixa, ni amolla, no s’arronsa, ni s’acoquina.

Continua reclamant amb fermesa l'anul·lació dels judicis sumaríssims de l'època franquista, com s'ha fet en altres indrets d'Europa.

Coincidint amb el Correllengua 2007 que l'Associació Joves de Mallorca per la Llengua realitza arreu de l'illa, es produeixen arreu dels Països Catalans altres mogudes orientades a la promoció i defensa de la llengua catalana.

N'assabenta acuradament el bon company de lluites i fatigues principatí Carles Castellanos Llorens, qui indica que es poden veure reflectides en una web super interessantíssima.

Diu que la Plataforma per la Llengua i vint associacions de persones immigrades celebren la diada de Sant Jordi a la Plaça de Catalunya de Barcelona, amb un acte que té com a objectiu promoure el català com a eina d'inclusió dels nouvinguts i com a llengua que obre portes i que contribueix a la cohesió social.

Convida a acostar-se al que expressa un argentí, de nom Diego Arcos, resident a Barcelona i que no es cansa d'escampar reflexions i anàlisis sucoses sobre allò que en diu Sobirania i immigració: el futur immediat de Catalunya.

Comença demanant-se què hi ha en joc amb la immigració estrangera als Països Catalans.

Assenyala quatre elements:

• El control de la població i la identitat de la nació

Afirma que l'element determinant d'una nació no és la terra, ni la natura, ni la seva història, ni els símbols, ni la cultura, ni la llengua, ni les tradicions, ni el paisatge (només en són part i representació).
L'element determinant d'una nació és la gent, el conjunt de persones que construeixen el futur d'una forma específica. “Ser català és una forma de ser humà, és la forma catalana de passar per aquest món” (Joan F. Mira, 2006).
Els Països Catalans es juguen la seva existència com a nació en el fenomen de la immigració: qui controla la població d'una nació, la pot oprimir indefinidament. I la població dels Països Catalans, la controlen des de Madrid!

• Immigrats o desplaçats?

Desplaçada és la persona que canvia de plaça, sense traspassar les fronteres de l'estat on ha nascut.
Es manté dintre l'espai cultural, històric i polític que coneix, en el qual ha estat formada i educada.
Immigrant és la persona que ha de traspassar unes fronteres que l'introdueixen en àmbits que desconeix, que la situen amb desavantatges, i que l'obliguen a haver de superar distàncies culturals.

• Migrants i continuïtat del projecte històric de la nació catalana

La persona migrant reelabora la seva identitat original (ha d'aprendre a ser migrant als Països Catalans).
El fet migratori determina la forma de ser del migrant i de la seva descendència, fins a la segona o tercera generació.
Si el migrant es puja al tren de la monarquia espanyola, en lloc de pujar-se al tren de la catalanitat, això determinarà el destí de la població que viu als Països Catalans, i també el destí de la nació catalana.

• Immigració estrangera, eina de manipulació social

La immigració actual s'està convertint en una eina de control de la societat catalana per part del projecte de la monarquia espanyola.
S'està reemplaçant una part de la població en una quantitat numèricament definitòria de la població catalana, la que de forma natural reprodueix la cultura i el projecte històric dels Països Catalans.
Aquesta població és reemplaçada per immigrants que hi arriben per cercar un futur que els ha estat robat i destruït a la terra d'origen.
Als Països Catalans s'ha de poder decidir que la gent migrant inclogui el seu projecte personal en el de la monarquia espanyola o en el de la construcció de la nació catalana ¿Saben els immigrants estrangers que tenen l'opció d'escollir el projecte català?

• Amb la immigració, els Països Catalans s'estan jugant la seva existència

Ni mes ni menys, afirma Diego Arcos. Els interessos objectius de les persones migrants van lligats històricament a la sort de la sobirania dels Països Catalans. Els opressors de la nació catalana són també partícips de l'opressió i l’espoli que trau fora de casa seva els migrants.
Les mateixes multinacionals fan allò que cal perquè l’estat monàrquic no trontolli ni per un segon.
La Caixa és un dels grups econòmics més importants de la UE, Gas Natural, Repsol, BBVA, Viatges Marsans (propietària d’Aerolínies Argentines), Aguas de Barcelona, etc. són empreses que es juguen la seva existència al fet que l’Estat monàrquic espanyol continuï sent com es.
Són empreses que, amb empreses d’altres llocs del mon, destrueixen l'economia i la societat d’on venen els immigrants.
Mentrestant, la població catalana d’origen estranger no para de créixer. D’ací a deu anys el gruix de la classe popular i treballadora serà estrangera.
Els Països Catalans, i els sectors que estan disposats a construir-los i defensar-los, han de trobar la forma d'establir una aliança pels drets de tots, en peu d'igualtat: els drets dels nascuts aquí a no haver de viure com a immigrants, -sense poder practicar la seva pròpia forma de vida en la seva pròpia terra-, i els drets dels immigrants que han decidit voluntàriament ser catalanes i catalans, a viure en igualtat.
Si l’actual divorci entre el mon catalanista i el mon de la immigració continua, estam perduts!
No hi haurà Països Catalans a defensar.
La catalanitat quedarà arraconada entre allò que quedi de la immigració desplaçada de l’Estat espanyol i els immigrants estrangers que hauran escollit ser espanyols.
Molts d'aquests ho hauran fet, perquè mai van a arribar a tenir clar que podien ser catalans.

Llegesc avui que el darrer bosc urbà, que hores d'ara queda a Palma, té els dies comptats, és a punt de desaparèixer del mapa municipal en poc temps.

En parla extensament Ferran Aguiló a la seva secció diària De tot color.

Gràcies a l'afany constructor insaciable d'alguns, a la manca d'interès protector d'uns altres, a les facilitats requalificadores municipals i a les ganes de fer negocis més suculents per part de totes les tres parts, el bosc de Can Tàpera està sentenciat a mort.

Precisament ara, quan gairebé tothom s'omple la boca, com mai, amb proclames a favor de la protecció del medi ambient, es mostra atemorit pel canvi climàtic i diu que és precís i inajornable posar-hi remei, ja!

Mira tu per on! Vaja quin remei que s'està aplicant a Palma: llevant d'enmig els pocs boscs urbans que encara ens queden!

Sortosament, com sempre, també hi ha qui aixeca la veu cridanera contra una salvatjada com aquesta. I no calla ni hi consent.

Enfront de qui, tot i les mil milionades que ja ha fet, encara no n'està sadoll, se sent la veu de qui propugna tot un altre estil de vida: en lloc d'aspirar sempre i en tot a tenir el màxim possible, apuntem a obtenir l'imprescindible per sobreviure amb un mínim de dignitat.

Enfront de qui es mostra poc propici a protegir-ne la propietat, sorgeix la base social d'una entitat com sa Nostra, el sindicat hegemònic que compta amb el 77% dels Comitès d'Empresa i els 5 consellers generals del personal en els òrgans de govern, la Unió Obrera Balear, que s'oposa a la pilotada a tres bandes i llança la veu d'alarma contundent.

Enfront de les facilitats requalificadores que hi dóna l'administració urbanística municipal, s'aixequen les veus crítiques que criden Prou! a tan desbocada carrera cap a la destrucció del patrimoni urbà.

Enfront dels silencis còmplices de tantes i tantes instàncies polítiques locals, que només se les veu implicades allà on consideren que s'hi poden lluir bé, la UOB no para i cerca complicitats pertot arreu, fins i tot a l'entorn de les més altes instàncies que representen els membres més eminents de la família reial espanyola...

Com afirma Lobby per la independència, UOB denuncia que can Tàpera està en perill i que Grande es vol carregar el darrer pulmó verd del ponent de la ciutat.

No cal dir que, si es fa el projecte, el bosc de Can Tàpera queda condemnat a mort.

La Plataforma Salvem Can Tàpera s'ha posat en marxa. Segur que arribarà molt més lluny que allà on molts d'altres no han arribat encara.

Una exposició al local del Comitè d'Empresa de sa Nostra sobre la malifeta que el tàndem Cirer-Grande prepara per Can Tàpera, presenta aquest oasi urbà, el darrer pulmó verd del ponent de la ciutat de Palma.

EL PERI de Sant Agustí ha previst un vial que, si no ho evitam, xaparà el bosc i l'obrirà al trànsit. És a dir, matarà el darrer bosc!

El compromís que s'està demanant als partits d'esquerres que concorren a les properes eleccions municipals i autonòmiques és que incloguin al programa electoral la renúncia al vial i l'estudi d'alternatives, que n'hi ha! El problema del vial només és un: obri l'accés a la galta que, pocs mesos abans d'iniciar-se el tràmit del PERI, va comprar Vicente Grande, al qual ja li han aprovat -en el mateix PERI- una urbanització de xaleteros... Ara ja se sap el motiu del vial!

Això és el que es destapa a Can Tàpera!

can-tpera

L'entrevista a Alfons López Tena, notari i vocal del Consell General del Poder Judicial -nomenat pel Congrés dels Diputats, a proposta de CIU-, obre aquests dies una polèmica summament interessant.

Em sorprèn escoltar tot quant diu aquest valencià de Sagunt, passades les dotze de la nit, al programa de TV3 que dirigeix Mònica Terribes, “La Nit al Dia”, la matinada de dimecres dia 11 d'abril.

Als 57 anys d'edat acaba de publicar Catalunya sota Espanya. L'opressió nacional en democràcia (Dèria Editors-La Magrana), un assaig de les relacions entre dos projectes nacionals contraposats.

Replanteja la relació entre Catalunya i Espanya. Ho fa des d’una sòlida formació jurídica, política i econòmica. Té un profund coneixement del corpus teòric dels moviments d’alliberament nacional que han reeixit en processos d’independència al llarg dels segles XIX i XX.

Entre d'altres afirmacions, em corprèn sentir-li a dir que sense un estat propi Catalunya està abocada a una crisi social.

També em crida poderosament l'atenció quan afirma que "hi ha tres possibilitats: la primera és la resignació; la segona és la reforma de l'Estat a fons, que la nació catalana formi part de l'Estat espanyol en les mateixes condicions que la nació espanyola; i la tercera és fer un Estat propi. La segona opció té el problema que necessita l'acord dels espanyols. La tercera, no: amb la voluntat dels catalans n'hi ha prou per crear un Estat propi."

És d'imaginar que qualque dia aquestes manifestacions tendran la seva repercussió positiva allà on l'han de tenir: en la majoria social de la gent que viu a qualsevol dels territoris dels Països Catalans!