Aframericanet-2011

Els mitjans tecnològics de què disposam a l'actualitat ens faciliten bastant les coses.
Qualcú interessat a descobrir secrets i detalls d'aquesta gran peça documental que representa el text oficial de la Llei 30/2005 de pressuposts generals de l'estat per a l'any 2006, tot d'una s'adona del gran embalum que comporta.
Entre d'altres conceptes, s'hi destrien 8 grans títols, 111 articles, 78 disposicions addicionals, 6 disposicions transitòries o 35 seccions que ocupen més de 3.000 pàgines.

Ben interessat a veure quin paper hi juguen les Illes Balears, veig que un cop han estat esmentades a les primeres planes del preàmbul de la llei, ja no hi tornen a figurar pus, fins que s'arriba al segon dels darreres articles de la llei, és a dir l'article 109.

No és que aquest article 109 vagi dedicat exclusivament a les Illes Balears. Res d'això.
Com en gairebé tot el document, contínuament les Illes Balears apareixen de bracet de les illes Canàries a l'hora de ser-hi esmentades (quan no s'hi afegeix Ceuta i Melilla!).
Tot i les diferències abismals que les separen pel que fa als recursos econòmics que perceben les unes i les altres: en condicions d'inferioritat clarament manifesta per a les Illes Balears.

Bé, es clar i evident que en uns Països Catalans independents, aquestes coses no han de succeir d'aquesta manera tan barroera, certament.
En uns Països Catalans independents, s'ha de prescindir d'establir aquest tipus de males comparacions, que, lògicament, esdevenen l'origen de situacions força enutjoses.

Però bé, a què es refereix el segon dels darrers articles de la Llei de pressuposts generals de l'estat per a l'any 2006?
L'article 109 parla concretament de la 'dotació de compensació d'insularitat'.
Així defineix tècnicament la llei de pressuposts generals aquesta casta de transferències a les comunitats autònomes insulars de Canàries i Balears.
Hi assenyala una quantitat que ascendeix a 55 milions d'euros.
S'han de distribuir entre totes dues comunitats autònomes, segons els acords presos al Consell de Política Fiscal i Financera celebrat el 13 de setembre de 2005...
Només s'hi especifica, al segon apartat d'aquest article, que l'import d'aquests crèdits s'ha de fer efectiu, per dotzenes parts mensuals, quan aquestes comunitats autònomes ho sol·licitin a través de la corresponent Comissió Mixta.

Certament, en uns Països Catalans independents, tot això s'ha de fer d'una manera molt més transparent i clara, d'acord amb allò que determinin els òrgans de govern establerts per voluntat popular.

Cecili Buele i Ramis
ERC-Illes
Secretari regional de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

(Continuarà)

Aquests dies m’han entrat ganes de pegar una ullada, -ràpida i lleugera, però atentament i detallada- a allò que s’anomena la Llei de pressuposts generals de l’Estat.
Tenia la curiositat de veure com hi són tractades les Illes Balears i Pitiüses, en un document tan important per al conjunt de l’estat espanyol, com són ara els pressuposts generals per a l’any 2006.
És una llei que va ser aprovada per les Corts Generals a les darreries de l’any passat -29 de desembre de 2005- i que l’endemà mateix va ser publicada al BOE núm 312.

Impressió primera:
Des de Madrid estant, les illes han de continuar sent illes i colònies: –aïllades de la resta, pel que fa als ingressos que han de rebre, i sotmeses a la més gran extracció possible de les riqueses que s’hi arrepleguen, sense gens ni mica de vergonya-.

Per a les Illes Balears i Pitiüses, com amb aquell: unes poques miques de pa, d'aquelles que cauen sense voler de damunt la taula del senyor que representa l’estat espanyol!
I que s’hi conformin! Que per això són illes i per això són colònies!

Només amb la lectura del preàmbul d’això que en diuen la Llei 30/2005, de 29 de desembre, de Pressuposts Generals de l’Estat per a l’any 2006 (redactada únicament en castellà), ja s’hi detecten considerables diferències d’apreciació, pel que fa a les realitats nostres.
Basta veure com s’hi tracta allò que la gent illenca considera ‘el més gran dels enganys i escàndols polítics i econòmics en matèria de transports i comunicacions’, com són ara els altíssims preus que ens cobren i s'embutxaquen les companyies aèries i marítimes, quan volem anar a tocar mare en altres terres continentals o illenques.
La llei, sancionada per Juan Carlos I rey de España, en diu, d’això, “la tradicional subvención al transporte aéreo y marítimo para residentes en las islas... que constituye norma de contenido eminentemente presupuestario”.
I ja te n’avendràs!

Certament, en uns Països Catalans independents, aquestes coses s’han de veure i s’han de dir d’una altra manera!

Cecili Buele i Ramis
ERC-Illes
Secretari regional de Moviments Socials i Xarxes Cíviques

(continuarà)

Val la pena prestar una mica d’atenció a l’escrit de Joan Vicenç Lillo i Colomar, actiu i destacat militant d’ERC-Illes, qui defensa la unitat i dignitat dels Països Catalans, com a poble diferenciat que som en la diversitat del món.

Fa uns dies en una de les meves cartes al director feia un acte de fe en la confiança que em mereix la gent del meu poble.
Una confiança que es traduiria més prest que tard en una madura consciència política d’identitat de classe i nacional.
Una consciència que provocaria un daltabaix de les imposicions alienes que tenen la funció de confondre i anul•lar la unitat i dignitat de poble diferenciat que som en la diversitat del món.
Imposicions foranes que hi són sobretot per anul•lar la resistència i així espoliar millor a partir del dret de conquesta militar d’antany.

Influït pel republicanisme i potser per la meva visió infantil del Viva Zapata d’en Kazan, sempre he cregut en la llibertat, la justícia i la pau, per aquest ordre, i per tant crec que sense autodeterminació, sense llibertat, no hi ha democràcia.
Aquest va ser el lema de la manifestació independentista del 30 de desembre d’enguany.
Hi estic totalment d’acord i no sé per què els partits polítics nacionalistes no sumen esforços més importants a l’hora d’encarar aquesta convocatòria.

Hem de donar gràcies als independentistes d’arrel i de tot temps que aquesta sigui l’única mostra de mobilització al carrer que hi sol haver en tot l’any a Mallorca per reivindicar els nostres drets essencials de llibertat de ser.

Què passa doncs?
És equivocat confiar en la nostra gent?
Seguiran votant el PP per majoria absoluta?
Seguiran vencent a costa de la intel•ligència?

Hauríem de mirar d’estar a l’alçada i ajudar a desembullar la troca.
Qualsevol ciutadà amb dos dits de seny se n’hauria de fer responsable.

Joan Vicenç Lillo i Colomar. Alaró, Mallorca.

Des de fa tres anys seguits, la vila mallorquina de Sineu celebra la Diada de Mallorca el 31 de desembre, amb una manifestació que hi organitza la secció local d'ERC-Illes i que recorre la vila, des de l'estació del tren fins a l'estàtua del Lleó de Sant Marc, davant la rectoria de l'església parroquial.
Enguany, el Lleó de Sant Marc s'hi queda fent flamejar la senyera dels Països Catalans!, després que s'ha llegit el manifest que es reprodueix a continuació:

Bon dia a totes, i agrair com sempre un any més primer de tot la magnífica originalitat de tots els nostres polítics locals, i a tots els parenoels enfilats als balcons que no saben on van.
Moltes gràcies.

L'any 2005 clou i cou amb un territori recorregut per esquerdes d'asfalt, gegants de formigó, i rotondes paranoiques per avançar en cercle cap a èpoques mosozoiques.
No només la natura en pateix les conseqüències.
El conjunt de la societat és també víctima de la submissió del nostre poble a uns interessos econòmics i polítics que ens són aliens i que estenen la precarietat a tots els àmbits de la nostra vida.
Una simple ullada ens deixa entreveure quina és la lògica que s'amaga darrere l'onada especuladora: tot, absolutament tot, és venal.
El capitalisme intenta convertir-ho tot en una mercaderia de la qual treure'n un benefici.
El territori, la cultura, l'ensenyament, el nostre futur han estats posats en venda.

Així, en els territoris sota la dominació espanyola, la reforma estatutària és una simple cortina de fum amb la qual emboirar el debat polític.
Fum, fum, fum. Espai sense fum!
Mentre la classe política ocupant i col·laboracionista es diverteix negociant quina ha de ser la mida de la cadena que ens ferma, cal que tenguem ben clar que cap estatut ens farà lliures.
Només la construcció nacional ens aportarà el marc polític desitjat a partir del qual començar a treballar per assolir la societat que desitgem.

De la mateixa manera, també considerem indefugible -tempus fugit- trencar amb l'actual sistema econòmic, que a casa nostra pren la forma de monocultiu turístic de secà.
De la cara que tenen, la seva profunda inestabilitat ens aboca a la precarietat laboral (contractes temporals, estacionalitat, atur...) i la demanda d'unes infrastructures del tot insostenibles, a la vegada que agreuja la crisi de l'agricultura i del petit comerç.
Cal prendre consciència que mai podrem construir cap societat realment justa i democràtica basant-nos en l'explotació de cap persona.
Cal, doncs, avançar cap a un nou sistema de relacions econòmiques que, a diferència del capitalisme, respecti els drets individuals i col·lectius dels pobles, garanteix un desenvolupament plenament sostenible i permeti l'accés de tothom als beneficis que s'hi produeixin.

La submissió als Estats espanyol i francès ha comportat també la precarització de la cultura.
La llengua catalana, tret identitari essencial que explicita la nostra forma de veure el món, és víctima encara dels atacs de l'espanyolisme més ranci i de clavegueram.
Tots coneixem quin interès tenen a Madrid per garantir la salut de la llengua catalana: cap ni un
Cal treballar per garantir el futur del català, la llengua pròpia de Mallorca, tot exigint a les autoritats que en promoguin l'ús, però a la vegada usant-lo arreu:
Hem de treballar, gaudir, estudiar, lluitar, aidar i, fins i tot, odiar en català per a poder oferir una eina d'integració ben viva a totes aquelles persones nouvingudes que s'han vist obligades a venir fins aquí per a sobreviure, cercant aire per respirar; tot sigui dit, a tots ens agrada alenar!

Cal, doncs, enderrocar aquest sistema.
Tota reforma és inútil i tan sols condueix a perpetuar la situació d'ocupació nacional i explotació econòmica que patim.
Sabem que no és una tasca senzilla, de la mateixa manera que som conscients que difícil no vol dir impossible.
Cal una resposta organitzada i unitària des de la societat del conjunt dels Països Catalans per frenar la destrucció.
Que ho vegin! Que ho sentin des dels galliners de les conselleries, constructores i hotels.
No volem estúpides reformes dels estatuts.
No tolerem cap altre atac al nostre territori.
No volem pa amb oli transgènic.
Volem uns Països Catalans lliures, no patriarcals i sense classes.
Ho volem tot i ho volem ara.
O ara o mai. Mai més ben dit!

Perquè el futur és ara i avui ja és demà i la realitat és la que és: envant de darrera i qui mos vulgui mal que rabent.
Coratge, va dir en Magí, perquè tot està per fer i tot és possible.

Independència i transgressió!
Visca la terra! Visca Mallorca! Visca Catalunya lliure!

Visca els Països Catalans, i visca el Lleó de Sant Marc!

Aquesta ja és la segona vegada que les portes de la seu d'Esquerra Republicana de Catalunya, a Palma, apareixen pintades per qualcú que no li desitja cap casta de bé.

En aquesta ocasió, es tracta d'un divendres, la matinada del 23 de desembre de 2005.

A qualcú no li ha passat pel cap una altra cosa que posar-se a pintar i embrutar les portes d'un edifici tan cèntric com el situat al carrer de Sant Miquel, de Palma. Hi ha volgut deixar ben clara la seva demanda amb un rotund Sí a la COPE.

El Diari de Balears se'n fa ressò i en publica la fotografia, reproduint declaracions de representants republicans, segons les quals s'atribueix aquest atemptat a qualque exaltat, influenciat per l'anticatalanisme que desprèn la COPE i el Partit Popular.

No sembla que sigui aquesta la millor manera d'actuar, per a una gent tan 'catòlica com Déu mana'.

Molt manco en aquests dies de Nadal, en què, més que mai, aquesta gent se sol esbravar de tota quanta malifeta ha anat fent durant tot l'any, omplint-se la boca i proclamant a bombo i platerets tot un seguit de paraules que, almanco en aquest cas, sonen ben buides: pau i felicitat i concòrdia i harmonia i bons modals i convivència...

I... què més?